La pel·lícula va ser tot un èxit, va recaptar més de 500 milions d’euros a tot el món. "El discurs del rei" aconseguí quatre premis Oscar: millor pel·lícula, millor director (Tom Hopper), millor actor (Colin Firth) i millor guió original per al text de David Seidler. Amb aquests precedents Zebra Producciones decideix posar la pel·lícula sobre els escenaris. Sota la direcció de Magüi Mira i versió d’Emilio Hernández, basada en el text teatral que el mateix guionista de la pel·lícula, David Seidler, va fer després del guió cinematogràfic, aterra l’obra al Poliorama.
El repartiment està encapçalat pel rei Jordi VI, interpretat per Adrián Lastra; l’actor-metge logopeda Lionel Logue, interpretat per Roberto Álvarez; la reina consort, Isabel, encarnada en Ana Villa; el rei Eduard VIII és Gabriel Garbisu; Wallis Simpson és Lola Marcelí, i finalment, Winston Churchill, l’encarna Àngel Savin. L’argument de l’obra teatral és el mateix que el de la pel·lícula, el pànic a comunicar-se amb els altres, resolt tant per l’impacient rei tartamut com pel comprensiu actor reconvertit en logopeda de forma brillant.
La sorpresa de l’espectacle que el fa altament recomanable està en la posada en escena. Tots els actors estan sempre en escena i són testimonis de les desventures de la casa reial anglesa, a la manera d’un cor o grup de dansa contemporània. Si a aquesta brillant solució escènica li afegim una acurada il·luminació de José Manuel Guerra, un genial espai sonor de Marco Rasa i un treball actoral de primer nivell, dóna com a resultat un espectacle teatral que res ha d’envejar a la pel·lícula. Una altra de les diferències entre el cinema i el teatre està en el focus d’atenció en el qual es posa la mirada, hi ha molta més reflexió política en la peça teatral que en la pel·lícula, que hi passa més de puntetes. La peça teatral és més dura, més política, ens fa una reconstrucció de la situació política del moment, quan s’estava declarant la Segona Guerra Mundial i els anglesos no s’havien recuperat encara de la primera. Una situació política que podria haver canviat el panorama de la política europea del segle XXI. El text teatral exposa una realitat, una visió de la monarquia, amb els seus pros i contres. Admet diverses lectures com totes les grans obres i suscita el tema de la monarquia com l’entenen els anglesos, que els col·loquen una corona, van en carrossa i surten amb el mantell d’ermini com si estiguessin a l’Edat Mitjana quan els toca actuar com si fossin actors.
Finalment assenyalar l’eix central tant de la pel·lícula com de la peça teatral, la història d’un rei tartamut del qual es burlen tots des de petit, el germà menor, el feble, el que pateix la por al pare, el retret i tartamut vexat fins per les mainaderes, turmentat per la seva condició de membre d’una casa reial nascut amb una missió i per això ha de canviar la seva condició humana, nascut esquerrà i a força de treball i esforç es fa dretà, cames arquejades a les quals es van posar fèrules de mental dia i nit, l’objectiu és superar les dificultats amb voluntat i tenacitat, sembla dir-nos l’autor del text, David Seidler, amb treball i perseverança es poden fer miracles com el de la paraula i la veu, l’ésser humà sempre superant reptes.
