He seguit bastant de prop la política catalana durant els darrers vint anys. N’he estat un petit protagonista actiu i un observador encuriosit i apassionat. He de reconèixer, tanmateix, que en els últims cinc anys he viscut en una mena de ciclotímia exasperant: la sentència de l’Estatut que semblava trencar tots els ponts d’entesa amb Espanya, la negociació del pacte fiscal i la plantada de Mas després de la primera entrevista amb Rajoy van marcar la primera davallada, no es veia un horitzó clar i el cel era ple dels núvols negres de la majoria absoluta del PP a l’Estat; després van venir les grans manifestacions, l’eufòria generalitzada i la sensació de tenir un president que, malgrat totes les reticències -era la mateixa persona que havia pactat, amb nocturnitat i traïdoria, l’Estatut amb Zapatero-, finalment havia decidit situar-se al costat del poble, amb totes les conseqüències; després va venir la convocatòria electoral, l’estancament dels posicionaments independentistes, el trencament del PSC i la convocatòria d’un referèndum; més tard el referèndum es va convertir en una mena de performance perquè algú va creure que si es feia de debò hi hauria funcionaris que prendrien mal -per cert, el mateix algú, o alguna, que a l’hora de la veritat ha tancat files amb Duran i Lleida-, i després de la consulta d’estar per casa ha vingut la moda de les llistes úniques començada per Mas en la cèlebre conferència a l’auditori Winterthur, l’assetjament a Esquerra per no voler anar en aquesta llista, l’aturada completa del dia a dia de la política catalana; més tard s’ha produït allò que s’ha vingut a anomenar el “full de ruta” i l’anunci de la convocatòria d’eleccions plebiscitàries, la discussió bizantina de si unes eleccions al Parlament poden tenir caràcter plebiscitari, les eleccions municipals que han marcat un veritable full de ruta a l’esquerra alternativa i l’assumpció, per part del sector independentista, de la necessitat d’agrupar-se, com s’agruparia l’esquerra alternativa, si no volia prendre un mal considerable, i gairebé definitiu, en les eleccions plebiscitàries.
Fins aquí m’he vist amb cor de reconstruir una seqüència lògica dels esdeveniments dels darrers anys en la política catalana. Ara, he de confessar que els últims moviments tàctics m’han deixat absolutament perplex. La proposta de Junqueras d’una llista emergida de la societat civil i sense polítics supera la meva capacitat de comprensió perquè per més que hi penso no hi sé veure més enllà de tacticisme de curta volada. No sé veure l’encadenament de fets que promet Junqueras que tindrà com a virtut la construcció d’aquesta llista. Qui i sota quin criteri tria els integrants d’aquesta llista? Per què no hi poden anar polítics si el que s’ha de fer és política i de la de debò? Si aquesta llista no obté una majoria suficient, quin futur ens espera durant els propers quatre anys? I, last but not least, si guanya les eleccions aquesta candidatura qui liderarà el país i amb quin programa?
No devia ser l’únic a qui assaltaven aquests interrogants perquè els de la CUP han hagut de sortir al pas, dijous passat, anunciant una enginyeria política post 27-S que és tan brillant com fràgil, conceptualment parlant. Es tracta, en síntesi, que es vagi a les eleccions amb aquesta llista sense polítics, tal i com proposava ERC, i que després de les eleccions es constitueixi el Parlament i la seva Mesa però que no s’esculli president de la Generalitat -Mas continuaria en funcions- sinó que s’exhaureixin els terminis i es convoquin unes altres eleccions -aquest cop, constituents- el mes de febrer de l’any vinent, com a més aviat. I aquí he de confessar que ja m’he perdut definitivament. En el moment en què estem, deixar la Generalitat amb pressupostos prorrogats em sembla una temeritat perquè aquests pressupostos segueixen mancats d’allò amb què últimament s’omple tant la boca Convergència, és a dir, de justícia social. Cal un nou govern que estableixi unes noves prioritats polítiques. Però és que, a més a més, qui garanteix que en aquestes eleccions constituents hi hagi la majoria suficient per fer una Carta Magna que els catalans ens puguem sentir finalment com a nostra? Massa interrogants, massa grans, per a un moment tan transcendent i delicat a la vegada. Tan delicat i tan transcendent que fa emergir misèries humanes com, per exemple, la del pacte de l’alcalde de Lleida amb Ciutadans.
