Porten tres dècades llargues, tres, intentant fer una llei electoral catalana. El govern català no ho veu com un fracàs, clar que no: ha convidat tots els partits a fer una reflexió compartida, com qui comparteix una costellada, i, apa, ja ho tornarem a intentar d’aquí a deu o vint anys.
I els partits tampoc no n’han fet sang: això s’acaba, vés a saber com es faran les llistes en el futur, quina pressa hi ha ara per fer una llei electoral per al futur a partir dels esquemes mentals i polítics del passat…
Favor que ens fan, possiblement. Però també es queden en evidència sense possibilitats de dissimular: justament en això no li poden donar la culpa a Madrid.
Perquè les culpes estan aquí, en una política catalana cada vegada més perduda en les seves coses, indiferent al país, tancada en el seu món particular. Per això estan apareixent esquerdes preocupants o prometedores, segons des d’on es miri: fins i tot dintre dels límits de l’autonomia actual, hi ha infinites possibilitats de fer més i millor política, de tenir un govern infinitament millor, de demostrar que saben de veritat què passa a la gent…
Però la política catalana és d’una altra galàxia, cada vegada més. Ni una llei electoral són capaços de pactar: juguen tant al pòquer que ja no saben a què juguen realment…
Al setembre i a finals d’any, al pas que van, tindran un bany de realitat que farà goig de veure. Perquè, dintre de les moltes coses de les quals estaria bé independitzar-se, cada dia està més clar que una d’elles és tota (o gairebé) aquesta política catalana tan vella, tan perduda. Tan poc útil: aquest és el problema.
I ja se’ls comença a veure el llautó.
