La nova encíclica del papa Francesc “Laudato Si” ha tingut un ressò important en els diferents àmbits de la societat. Cada capítol del text tracta una temàtica pròpia, però al llarg de tot el document trobem alguns eixos transversals. Entre aquests es pot destacar «la relació íntima entre els pobres i la fragilitat del planeta; la convicció que tot en el món està estretament relacionat; la crítica del nou paradigma i les formes de poder que deriven de la tecnologia; la invitació a buscar altres formes d’entendre l’economia i el progrés; el valor intrínsec de tota criatura; el sentit humà de l’ecologia; la necessitat de debats sincers i honestos; la greu responsabilitat de la política local i internacional; la cultura del ‘descartament’ i la proposta d’un nou estil de vida» (n. 16).
El papa Francesc hi recull la contribució de filòsofs i teòlegs catòlics i també ortodoxos, com el patriarca Bartomeu, i protestants, com Paul Ricoeur, a més del místic islàmic Ali Al-Khawas. També fa palesa aquella col·legialitat que el mateix Papa va subratllar des de l’inici del seu ministeri. Per això, juntament amb les referències als ensenyaments dels seus predecessors i altres documents vaticans, en particular del Consell Pontifici per a la Justícia i la Pau, també són freqüents les citacions de documents de diferents conferències episcopals de tots els continents.
En el centre de l’encíclica ens trobem amb aquesta pregunta: «Quina classe de món volem transmetre als que vindran després de nosaltres, als nens que estan creixent?» (n. 160). El papa Francesc continua: «Aquesta pregunta no és només sobre el medi ambient de forma aïllada, perquè no es pot plantejar la qüestió de forma parcial», i això porta a qüestionar-nos sobre el sentit de l’existència i sobre els valors a la base de la vida social: «Amb quina finalitat hem arribat a aquesta vida? Per quin objectiu treballem i lluitem? Per què aquesta terra ens necessita»: «Si no ens fem aquestes preguntes de fons – diu el Papa – no crec que les nostres preocupacions ecològiques puguin obtenir efectes importants».
No és difícil constatar avui en dia el clam d’aquesta terra maltractada i saquejada i com els seus gemecs s’uneixen als de tots els homes i dones abandonats del món, als anomenats “descartats” per la societat. En aquest sentit el Papa ens convida a escoltar-los, i ens crida a tots i cadascun a una “conversió ecològica”, segons expressió de sant Joan Pau II. Al mateix temps el papa Francesc reconeix que “s’adverteix una creixent sensibilitat respecte a l’ambient i a la cura de la naturalesa, i que creix una sincera i dolorosa preocupació pel que està passant amb el nostre planeta” (n. 19). Això genera en el sant Pare una mirada d’esperança que travessa tota l’encíclica i que el porta a enviar a tots un missatge clar i esperançat: “La humanitat té encara la capacitat de col·laborar per construir la nostra casa comuna” (13), a partir de la cultura de l’encontre i la solidaritat.
Val a dir que sobretot entre els infants i joves cada vegada hi ha més participació en iniciatives de defensa de la natura i el medi ambient. Creix entre ells la consciència que la sostenibilitat és responsabilitat de tots i que la conservació del planeta esdevé una qüestió cada cop més urgent. Confiem que aquesta encíclica del papa Francesc ajudi les persones concretes, les institucions i administracions a establir amb encert les nostres prioritats, sense oblidar mai que Déu creador ha posat a les nostres mans aquest planeta, la germana-mare terra, tal com l’anomenava sant Francesc d’Assís, no per degradar-la fins a la seva destrucció, sinó per conservar-la i perfeccionar-la. Tant de bo que puguem deixar als que vindran després un món millor del que nosaltres hem trobat.
