Ara, quasi no es parla d’art; es parla de la seva cotització: una obra de Picasso ha batut el rè-cord de cotització mundial en una subhasta a Londres o a Nova York. Ara es parla que s’ha robat “El crit”, d’Edvard Munch, alhora que se’ns explica alguna truculència de l’agitada vida de l’artista. O se’ns diu que la mostra de Michelangelo és la més gran que s’ha fet mai de l’artista florentí. Banalitats. Cada vegada es parla menys d’art i d’estètica, com si ens fes vergonya parlar-ne. En poc temps he pogut veure dues exposicions de Pep Busquet -una a Terrassa i l’altra, a Barcelona-, artista que remogué l’ambient artístic a Terrassa els anys setanta i que des de 1991 va decidir seguir la seva creació de manera solitària, apartat de les exposicions. Temps en què va conceptualitzar i radicalitzar les seves imatges.
En la mostra de Terrassa, Pep Busquet ens donava la síntesi de la seva mirada. Ens donava un seguit de sensacions tenint per base la fragilitat i l’atzar. Ens conduïa a intensificar la mirada envers el nostre entorn, amb un silenci provocatiu que incitava a descobrir les circumstàncies que ens delimiten i el lloc on ens trobem. Jo crec que el seu valor és el d’haver deixat la banalitat temàtica i l’experimentació innòcua, i haver retornat al camí ortodox de l’art que consisteix a sensibilitzar les persones també a nivell estètic.
Dins d’aquest pressupòsit hem de situar el treball que va presentar a Barcelona sota el títol “Aquests murs no callen… Mira”. És un treball que segueix el mateix camí de sensibilització que el treball anterior, però amb la notable diferència que aquí s’afegeix una reflexió més ètica que estètica.
Passem per la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona i no pensem en els imputs que encara avui es poden veure en els murs de la plaça, conseqüència de la metralla dels bombardejos de l’aviació italiana, el gener de 1938, quan la Guerra Civil espanyola. Adolf Florensa, que va realitzar la reconstrucció de la plaça, en els anys cinquanta, no va voler intervenir en el mur de la façana de l’església. Aquí tenim un testimoni de primera mà del que va ser la guerra. No és un monument alçat per commemorar o per tenir presents uns fets sinó que són vestigis directes de l’odi i de la barbàrie. Pep Busquet n’ha fet un poema, perquè ell, com a creador, mira amb una altra profunditat. Ell ha construït una imatge que, des d’ara, serà present en els llibres d’història i en els llibres de fotografia. Ha construït una imatge (410 x 143 cm) tan impactant com el “Guernica”. Impactant, perquè la seva imatge no és una fabulació sinó una presència. “Recordes aquella pols i aquell silenci i aquells plors i el desesper…/ I aquell fred gelat de mort calenta?”, escrigué l’artista mentre construïa aquesta colpidora imatge. Però des d’ara no cal recordar, doncs “aquests murs no callen…” són el record. Són presència.
La llum i les ombres matisen aquesta cornisa que estableix els límits del ser/no ser. Aquí el fotògraf no estava en el lloc oportú en el moment oportú, sinó que ens força l’oportunitat de ser presents en un memorial únic. Exemplifica aquesta afirmació la resposta que van donar-li diverses associacions i nombrós públic evidenciant el poder emotiu, històric i reivindicatiu de la imatge que Pep Busquet va crear.
Estètica i ètica.
