Tradicionalment, les festes solien situar-se al final de les feines del camp i celebraven l’abundància de les collites. Més bona collita, festa més gran. Per això tenim tantes festes majors que coincideixen amb Sant Pere o per la Mare de Déu d’Agost. Amb el pas al món industrial, vam mantenir les festes majors, però desconnectades del ritme de la feina. Després, les festes han anat passant a ser cada vegada més controlades per les administracions públiques, i la magnitud de la celebració ha tornat a anar lligada als alts i baixos pressupostaris. No tinc les dades de l’evolució pressupostària de la Festa Major de Terrassa dels darrers trenta-sis anys, a preus constants i per persona, però estic segur que també seguirien els temps de vaques grasses i els de vaques magres del país i la ciutat.
Però ara, ni que sigui casualment, la Festa Major també coincideix amb un altre tipus de final de feina: l’escolar, la universitària i d’estudis en general. Aquestes darreres setmanes la ciutat s’ha omplert de celebracions de final de curs escolar i, com a ciutat universitària que som, de graduacions acadèmiques de tot tipus. No estic segur que la intensitat amb què se celebra la Festa Major tingui a veure amb les notes obtingudes durant el curs. Però, com que els exàmens de setembre han desaparegut, els que no han obtingut bons resultats tampoc no estan angoixats per les recuperacions de finals de vacances.
D’entre tots aquests finals de curs, he tingut el goig de participar en l’acte de graduació de la cinquena promoció dels diplomats en Ciència, Tecnologia i Societat de la Universitat Politècnica de Catalunya. M’hi van convidar com a padrí a fer-hi una conferència que em va permetre parlar d’allò que m’agrada i que, en canvi, tinc poques oportunitats de fer fora de la meva activitat estrictament acadèmica: ciència, prejudici, escepticisme, credulitat…
L’interessant d’aquest diploma per a majors de 55 anys és que ofereix la possibilitat de formació universitària fora dels plans oficials professionalitzadors i, en aquest sentit, convoca estudiants la motivació dels quals és el saber pel saber. És a dir, una motivació neta d’interessos pragmàtics i concentrada en interessos intel·lectuals. La meva experiència amb aquest tipus d’alumnes ha estat sempre extraordinària. Es nota que no estudien per força, pressionats per la família o per la necessitat de trobar feina, i que en alguns dels estudiants “normals” es converteix en una desídia que ofèn la vocació de qualsevol bon professor. Dijous, a la sala d’actes de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa, es respirava aquest clima veritablement universitari entre professors, diplomats i estudiants encara en curs, acompanyats pel reconeixement d’amics i familiars.
En altres ocasions ja he parlat de l’existència de les aules grans o d’extensió universitària, que s’han estès per tot el país amb un èxit desbordant de participació. Aquest diploma representa un nivell superior en continguts i rigor, però va en la mateixa línia: vincular la vida al saber i la intensitat de vida, a l’amplitud i el rigor d’allò que se sap.
Hi hauria d’haver cues per matricular-s’hi, i empentes d’empreses i administracions per finançar aquests cursos. Aprendre i saber és la més gran i permanent festa major imaginable.
