Aquests dies estic a l’hivern de l’hemisferi sud. Vista l’onada de calor que ha arribat, em sento, climàticament, un veritable privilegiat. No m’agrada gens ni la calor ni el caloret. Tampoc em fa res perdre’m la Festa Major, tot i la curiositat de veure alguns regidors alternatius en el Ball de Plaça. Però trobo a faltar molt caminar per Sant Llorenç. És la pàtria, simplement. I d’aquestes pàtries íntimes no s’abdica fàcilment.
Darrerament he tingut ocasió de caminar pel cantó del parc més pròxim a la ciutat i a Matadepera. Normalment, amb el desig d’intentar caminar sense brogit, busquem camins poc freqüentats i silenciosos. El silenci, només trencat per la fressa dels ocells, és la música de la muntanya. Per a mi ha estat un descobriment recuperar les caminades per Can Torres, per Can Roure o per Ca n’A-mat de la Muntanya. Estan a tocar i amaguen uns camins d’una bellesa notable.
Des de la Font de la Tartana hi ha molts camins per pujar a Can Roure, alguns d’ells amb força testimonis de quan es treballava intensament la muntanya, amb forns de calç per exemple. Pujar per senders diversos cap al Collet de Cabrafiga o el Collet de la Bassa que ja permeten les vistes cap al cantó de Castellar permet petites excursions fantàstiques. Can Torres és una de les masies més imponents de la muntanya, construïda en el segle XVII, va aprofitar l’expansió general del segle XVIII per esdevenir un dels masos de referència de Sant Llorenç.
Des de Can Roure, la pujada per tota l’espinada que deixa les Pedritxes a l’est i la carretera de Rellinars i els Caus a l’oest és una altra opció molt interessant. S’enfila més del que sembla i passant pels turons de Sant Joan, de l’Ós i de les Pedritxes hi ha postals precioses de la Mola o del cantó de Montserrat. A més, per sort, algunes de les desgràcies urbanístiques més evidents de la zona de les Pedritxes queden amagades. Tant els boscos de Can Torres com aquests són dels boscos característics d’alzina i de trams de roca que caracteritzen la muntanya i li donen una bellesa especial. Són camins frescos, una mica obacs, bons per passejar-hi tot l’any. Si, a més, des de Can Roure l’excursió s’allarga a les Foradades hom troba una de les balmes més interessants de tot el massís i una bona vista cap a l’oest.
Des de Ca n’Amat de seguida es percep que ets en una altra vessant de la muntanya, més seca, com anticipant el que serà la transició cap a Rellinars i al Bages. En tot cas, anar fins a la Font del Troncó (encara recordo com me la va descobrir el meu avi Salvador) o arribar a les mateixes Foradades permet un passeig magnífic. Si es vol allargar sempre resulta agradable la caminada fins al Turó de la Mamella i les cases de l’Obac. Abans, excursions sortint a peu des de Terrassa fins al Troncó o els Caus eren del més habitual.
Tenim una muntanya que hem de mimar. I aquest dies de calor, especialment. Ni són les muntanyes més boniques del món ni les més espectaculars, però per a nosaltres són les realment memorables i n’hem de preservar la seva íntima majestuositat. Són tota una pàtria.
