És difícil trobar una senyora sense bossa (“bolso” que se’n diu en castellà). A la pràctica, vénen a ésser racó vàlid per a tot tipus d’andròmines. El que mai no hi falta, però, és precisament el pintallavis. Un estri petit que elles consideren del tot imprescindible.
Abans de sortir de casa, la dona s’emmiralla i fa per posar-se glamurosa. En aquesta tasca, aquest element hi juga un paper important. El modern va néixer l’any 1915, quan Maurice Levy començà a comercialitzar -a EUA- la barra de llavis, dins d’una funda metàl·lica.
De tota manera, els seus orígens reals ens remunten a la Mesopotàmia. Allà, les dones es maquillaven amb joies triturades. I la pròpia Cleòpatra (la darrera reina de l’antic Egipte) s’aplicava pintura labial. S’elaborava amb pasta feta a base de cera, ous, arrels, extractes d’insectes i escarabats de carmí. El propi pigment vermellós ressaltava el rostre femení. Ajudava a potenciar l’erotisme.
Endinsant-nos a la modernitat, és evident que el cinema i la publicitat han estat la seva millor caixa de ressonància. Així, anyalment se’n venen més de nou-cents milions d’exemplars. Un autèntic disbarat€ Sense aquests dos grans motors, tot hauria evolucionat molt més a poc a poc.
Guerlain (marca francesa) s’adonà que el bàlsam de llavis s’aplicava millor si es venia en format cilíndric. Però Levy tenia clar que, per comercialitzar-ho massivament, calia evitar que les barres s’aixafessin. La solució passà per una funda metàl·lica amb topall. Aquest sistema permetia pujar el carmí quan s’anava gastant. Tal com es coneix a hores d’ara.
La indústria cosmètica crea productes orientats a realçar la nostra higiene i millorar-nos la presència. Normalment, ho fa a partir de compostos químics (naturals o sintètics).
L’origen etimològic del terme, el trobem a l’antiga Grècia. Els seus pensadors deien que el cosmos era una preciositat bella i ordenada. Afegint-hi un sufix (“ico”) a aquest mot, qualsevol altra cosa que gaudís d’aquestes qualitats tenia la mateixa consideració.
Actualment, és la segona gran branca industrial provinent del desenvolupament bioquímic del darrer segle. Som davant d’un sector que mou -cada any- un munt de diners. Llançar, promocionar, reforçar i renovar fórmules esdevé el seu leitmotiv. Ací, és on interactuen farmàcies, laboratoris, supermercats, grans magatzems, autoritats sanitàries, dissenyadors i consumidors.
De fa pocs anys, podríem dir que la producció ja no s’enfoca exclusivament a l’àmbit femení. Defensar la igualtat de gènere ha igualat, fins i tot, la producció de perfums, cremes i altres components enfocats a l’home.
A partir de la dècada dels setanta, tot va canviar poc o molt. Les feministes van arribar a pensar que tot plegat no era altra cosa que una mena de submissió al patriarcat. Una mena de pantomima. Des d’aquesta teoria, s’han desnaturalitzat estereotips prefixats. No semblava massa ètic que fos l’home -al cap i a la fi- qui manegués els fils de l’entrellat al seu antull.
Sigui com sigui, ja ho deia en Calvin Klein: “El millor és lluir natural€ Tot i que el maquillatge és necessari per veure’s natural”.
Per la meva part, tal vegada ho diria de manera diferent. Amb l’ajut d’un adagi: “L’hàbit no fa la cosa”.
Però contraposo un altre refrany castellà, ben eloqüent: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Per tant, cada dona ha de tenir el seu propi termòmetre. Sense deixar-se manipular.
