“Don Pasquale”, de Donizetti, que aquests dies es representa al Gran Teatre del Liceu, reuneix diversos atractius que fan d’aquesta òpera bufa una parada obligatòria de la cartellera catalana. L’òpera compta amb una refrescant posada en escena del director francès Laurent Pelly, que ha demostrat que la comèdia és l’espai on el seu talent ens instrueix i ens diverteix a parts iguals, entre els seus autors preferits es troben Offenbach i el mateix Donizetti. L’encant de “Don Pasquale” està en l’humor i el virtuosisme dels seus músics, i està dirigida musicalment pel veneçolà Diego Matheuz.
Una òpera que té com a fons els personatges de la comèdia de l’art i un tema molt de la Il·lustració, la del vell i rondinaire que pretén casar-se amb una joveneta. Aquest és un vell tema: el dels casaments desiguals en edat que ha donat grans obres teatrals com les de Leandro Fernández de Moratín i que avui dia en alguns països segueix de plena actualitat, la de les imposicions matrimonials que condueixen gairebé necessàriament al fracàs vital, com li passa a Don Pasquale, que li surt el tret per la culata.
Sobre l’escena del Gran Teatre del Liceu ens trobem Don Pasquale, un vell adinerat que pretén casar-se amb una jove per tenir un hereu. Semblant disbarat és ràpidament visualitzat per l’espectador, en el cap del qual no hi cap. Una prova suplementària de l’art de Donizetti en triar un tema ridícul i bufo.
Val la pena destacar l’escenografia realitzada per Chantal Thomas, que situa enmig de l’escenari una habitació amb una butaca, un llum, diverses portes i finestres. Quan entra la jove a la casa de Don Pasquale ho posa tot cap per avall i l’habitació en forma de cub dóna la volta i la vella butaca es queda enganxada al sostre i al terra ens trobem amb el llum, la delicada escena del jardí també compta amb un cel sobre del cub i una mitja lluna portàtil que dóna un to humorístic i poètic a la situació. L’espectador gaudeix de la música i al mateix temps del sentit de l’humor que envolta tota la part teatral que ens parla del caràcter dels personatges, hi ha molta energia a l’escenari i els moviments són ràpids, res a veure amb aquells cors immòbils que sembla que portin sabates de plom, aquí porten ales i volen per sobre de la tarima amb dos repartiments molt equilibrats, en res desmereix el repartiment de l’estrena el del dia següent.
Succeeix a vegades que el primer repartiment té molt més pes operístic, però en aquesta ocasió podem afirmar que l’encert en el repartiment és total. El resultat és una òpera molt refrescant, no importa el dia que escollim per anar.
El “Don Pasquale” del Liceu és una obra que pot interessar els aficionats a l’òpera com aquells que pretenguin iniciar-se en ella, molt divertida, amb el sarcasme necessari per riure del tema tractat, duta a terme per algú que és un mestre en l’art de l’òpera bufa.
El “Don Pasquale” del Liceu pot interessar tant els aficionats a l’òpera com aquells que pretenguin iniciar-s’hi
