Barcelona, Terrassa i Sabadell han constituït els elements centrals del debat del model metropolità de la regió de Barcelona. No és aquesta una afirmació per atorgar-nos des del Vallès major relleu del compte, sinó que aquesta ha estat la realitat. El debat sorgeix ara fa cinquanta anys, a finals dels seixanta, quan amb la generalització de l’automòbil apareix un fet fins llavors inexistent.
En el primer moment de la formulació de l’Avanç del Pla de la Regió de Barcelona (1964-68), es va assenyalar l’opció de contrapesar Barcelona amb un reforçament de la dualitat Sabadell – Terrassa. Neix en aquell moment el balanç d’una Barcelona amb massa perifèria, que creixia com taca d’oli, a la qual calia un cert ordre territorial i es llegeix en les dues capitals del Vallès la possibilitat d’un equilibri. Llavors les dues ciutats eren clarament industrials i destacaven per la seva importància. I l’àmbit entre elles ja comptava amb uns inicials serveis mancomunats. Però la idea d’un pol urbà a partir de les dues ciutats era clarament impossible, o hauria merescut un govern que mai no va existir. Cap altre element del pla regional assolia enlloc la categoria formulada per aquesta lectura de les relacions Barcelona-Terrassa-Sabadell. Poc després el debat es va reformular. El 1976 amb l’aprovació del Pla General de Barcelona (27 municipis, fins a Cerdanyola i Sant Cugat) apareix el Centre Direccional de Cerdanyola-Sant Cugat. Aquesta seu de centralitat havia de treure fora del nucli de la capital determinats serveis que es llegia que no cabien en la funcionalitat de la Barcelona d’aleshores. La visió de treure serveis fora ciutat comptava amb l’antecedent de la UAB i aquesta és, encara ara, l’únic gran element central que mai ha sortit de Barcelona. Anys després les universitats han continuat sorgint al centre de Barcelona (amb l’excepció d’una seu a Castelldefels).
El Centre Direccional, que havia de ser gestionat per mans públiques i per expropiació, va arribar a tenir algunes possibilitats d’existència. En un primer moment, a principis dels vuitantes, amb la possibilitat de fer-hi les seus de les conselleries de la nova Generalitat i, poc després, en un moment incipient de la Barcelona olímpica, quan es plantejà la possibilitat de la Vila Olímpica. Només va ser un moment de dubte, ja que aquestes opcions es van localitzar dins la capital. Al final, el Centre Direccional ha estat un mal projecte, mai sabut gestionar, nascut en els noranta com a polígon industrial i residencial de baix nivell i després previst de més categoria, amb l’afegit, si els negocis manen, d’un centre comercial.
L’àrea de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa va arribar a ser delimitada per a la seva expropiació a finals del franquisme, fet que no es va consumar, però en canvi sí a Gallecs. D’això, se n’ha derivat un pulmó verd i un creixement industrial i residencial afegits als límits dels municipis afectats. Res d’això mai no va succeir entre Terrassa i Sabadell.
El canvi de la polaritat metropolitana des de Terrassa i Sabadell al centre de la vall, a Cerdanyola i Sant Cugat, va ser un primer menyspreu a les dues capitals. La subsegüent crisi tèxtil i l’expansió del conjunt de nuclis del Vallès hi van fer el segon pas, fins al punt que es van desdibuixar les grans opcions de Terrassa i Sabadell. La consolidació primer de la Corporació i després de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) han acabat de fer la resta en la dialèctica entre Barcelona i les capitals del Vallès.
El penúltim pas del debat va tenir lloc amb el Pla Territorial de la Regió, aprovat finalment el 2008, en el qual es reconeix i oficialitza el concepte de Ciutats del l’Arc Metropolità, una corona de ciutats, de fet una “segona” corona, a la qual se’ls fa una menció al preu de consolidar la visió de Barcelona com a sistema de successives corones de perifèria. Ciutats aïllades, sense rodal respectiu d’influència i al voltant de la gran capital. Cap reconeixement real. Fins aquí, Terrassa i Sabadell havien mantingut els seus àmbits d’influència, de partit judicial, sanitari, d’institucions econòmiques i plegades formaven la comarca del Vallès Occidental, però amb l’AMB i el seu sistema de corones es pretén deixar-les reduïdes exclusivament als seus termes municipals i canviar tot el sistema territorial per una mera jerarquia de distàncies a la capital. Les Ciutats de l’Arc Metropolità són: Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca i Vilanova. I a voltes s’hi afegeix l’entorn de Lliçà. Aquest planejament no deixa de ser una derrota de la dimensió de cada una d’elles, especialment les dues grans del Vallès Occidental, i amaga un sistema polític de supeditació. De la mateixa manera que l’AMB era una determinada cort d’alcaldes del PSC, estretament lligada amb el primer correligionari de Barcelona, ara s’hi afegia una segona ronda d’uns altres alcaldes en una altra segona cort.
Aquest sistema, més polític que territorial, nega, en particular, l’existència d’una gran entitat al Vallès, d’un sistema multipolar de ciutats, moltes al llarg de l’AP7/R8, que avui és el gran centre manufacturer de Catalunya i que els treballs de FEMvallès han posat de relleu. I ha estat la reivindicació de la vall productiva i de la seva possible organització i reconeixement institucional com a Àrea Metropolitana del Vallès, dins d’un sistema de regió de Barcelona, allò que trastoca novament les relacions Barcelona-Terrassa-Sabadell, a les qual bé podem afegir Granollers i els altres nuclis. Les tres capitals del Vallès no són ja la seu principal de la manufactura al Vallès, perquè aquesta es distribueix extensament i sobretot en línia al centre de la vall, però sí són en bona mesura els principals centres directors i la major expressió de capacitat social i institucional de l’economia del Vallès.
El debat actual sobre la necessitat del reconeixement del Vallès posa sobre la taula un altre cop si la regió de Barcelona han de ser corones de perifèria o si han de ser uns territoris multipolars i especialitzats. Terrassa, Sabadell i Granollers s’hi juguen ser solament un municipi més o fer-se presents en una realitat amb valor propi de Vallès. Els alcaldes hauran de fer-se valer molt més que en el model de les Ciutat de l’Arc Metropolità, ja que el que es planteja és si el Vallès ha de ser la nova ciutat industrial de Catalunya, certament situada dins la regió de Barcelona, o esdevenir simplement una corona de perifèria d’una capital que, una altra vegada, no sap créixer.
Per tant, 50 anys després, el debat de Barcelona amb Terrassa i Sabadell continua, ara amb noves ciutats afegides, i el debat és si ens pertoca un paper rellevant o si hem ser insignificants. I la resposta depèn en gran mesura de nosaltres.
