Martí Colomer era un senyor. Un senyor de Terrassa. No era un senyor en el sentit classista que alguns veuen al terme. Era un senyor, simplement, per la dignitat que convocava. I això no és donat a tothom. Era un senyor de Terrassa perquè respirava ciutat pels quatre costats. Era un senyor per les formes i pel fons. La seva família, els seus fills, poden estar ben orgullosos del pare que han tingut, i els terrassencs podem estar agraïts a persones com Martí Colomer. Sense persones com ell, la ciutat s’hauria empetitit i hauria viscut més esmicolada.
Martí Colomer mantenia fins fa pocs mesos una activitat social envejable. La seva bonhomia i la seva empatia el feien una persona que ajudava que les coses anessin endavant en els diferents consells i juntes en què estava. Tenia una perspectiva que no només li venia pels anys i l’experiència, sinó per la forma de mirar-se les coses. Tot i que moltes vegades quan els altres anaven, ell ja en tornava, rarament ho feia palès. El seu afecte per la ciutat li feia ser-hi, comprometre’s i tenir aquell sentit institucional que fa veure que les coses no són només a curt termini i que les corporacions de la ciutat han d’estar per sobre de les petiteses i les tonteries dels particulars.
Martí Colomer ha estat un home molt vinculat al tèxtil terrassenc i a l’hoquei. En ambdós camps va tenir responsabilitats importants. Les primeres vegades que el vaig veure va ser a Can Colapi fent de pare, després vaig poder coincidir amb ell en iniciatives diverses. Sempre ha estat per a mi un referent d’una forma de fer ciutat, que sintetitzava bé la tradició i els reptes del futur. La seva presència i compromís en els darrers anys amb Leitat així ho demostren. Una entitat més que centenària però que malda per estar a la punta de la innovació. I, allà, hi havia Martí Colomer representant l’Institut Industrial, defensant l’essència del Leitat (antic Condicionament) però entenent els canvis que els actuals contextos implicaven. El mateix feia a consell de Mina d’Aigües de Terrassa i allà on calgués.
La meva mare havia fet d’ordidora a la fàbrica dels Colomer, en té un bon record, de com la van tractar, de com tractaven la gent. El concepte d’empresa de Martí Colomer tenia molt a veure amb l’ètica de l’esforç. La riquesa bàsica s’ha de generar treballant, no especulant. La riquesa que aixeca les ciutats és la que ell va viure amb el paradigma de la indústria tèxtil. Ara ja sabem per estudis recents que les ciutats de model industrial tendien menys a la desigualtat que d’altres ciutats amb tecnologies més disruptives. Fer empresa és una manera de fer ciutat i no es fa ciutat sense les persones. Martí Colomer actuava amb aquests principis i els adornava amb un tarannà educat, respectuós. Ara que tot sembla que hagi de ser estripat per ser autèntic, és bo reclamar que les formes elegants i el respecte són virtuts que ajuden que les coses avancin, que les ciutats progressin. Escrit aquest article de record des de Brooklyn, des del seu antic port on treballaven 200.000 persones i ara s’hi aixeca un gran projecte per a emprenedors i per a start up que ja aplega 6.000 persones. Em pregunto si a aquests carrers a tocar de l’East River també hi havia Martís Colomers, i si la seva ètica de l’esforç era com la que ell va defensar.
Trobarem a faltar Martí Colomer, la persona, l’empresari, el representant institucional, el directiu de l’hoquei, el ciutadà. Tanmateix qui més el trobarà a faltar serà la seva família. No sabria dir què deu exactament la ciutat a Martí Colomer, però em sembla que no li deu pas poc a aquest senyor de Terrassa. Trajectòries com la seva són les que donen personalitat a les ciutats. Descansi en pau.
