El jove amb grenyes baixava rabent per la vorera, quan l’àvia eixí del portal de casa seva; el pedal dret colpí la cama de la dona, bolcant-la per terra; un veí, alertat pels gemecs, recollí la ferida i la transportà a l’hospital, on li diagnosticaren fractura del crani i del fèmur: malament rai. Mentrestant, el noi arribà al seu cau tot irat, i quan la seva xicota, amb serrell curt i cara ferrada, li preguntà que què l’aïrava, li explicà que una burgesa per poc que no el tomba; la noia li féu moixaines, i tot seguit anaren a l’assemblea. Al cap d’uns dies morí la vella; en ser bestia del regidor de Trànsit, molta gent acudí a expressar-li el condol, sense fer ús de cap ploracossos diplomat. Tot esperant l’ofici -l’àvia encara creia- la tècnica de Transports li narrà un cas semblant: a un nebodet seu, que passejava amb els pares per una zona de vianants, un infant abillat de col·legi de pago, llançat dalt d’un patinet, li segà ambdós turmells, trencant-los-hi: el pobre vailet hagué d’anar amb fèrules durant un any, i ara caminava ranc. El sergent dels municipals, d’uniforme, s’afegí a la conversa, bo i lamentant-se que a una filla seva, que anava amb les amigues badoquejant pels aparadors -d’acord: portava una faldilla molt curta, d’acord: caminava sobre uns talons de pam- un bestiota, que volava sobre un patí, l’enforquillà pel darrera i caigueren l’una a sobre de l’altre, amb tanta dissort que el jove perdé l’occipital i el poc seny que tenia, i la filla quedà, incomprensiblement, prenys. Els dos oïdors no sabien com prendre-s’ho: només l’aparició, al fons del tanatori, d’una cadira de rodes menada per algú que coneixien els alleugerí el tràngol. Sí, era l’antic regidor de Mobilitat, de qui sabien que era jubilat però no que estigués tolit; aquest se’ls acostà i els explicà que, a la fosca, per respectar les ordenances, estava intentant d’entaforar la bossa dels plàstics en aquella maleïda boqueta de pinyó dels nous contenidors grocs, quan un ciclista africà, amb un farcell enorme entre els braços, l’escometé, fent-lo caure d’esquena, amb tan mala sort que el cantell d’un somier allí gitat li trencà dues vèrtebres i li seccionà la medul·la, amb paràlisi permanent de tot el terç inferior -i quan deia tot, volia dir “tot”- que l’encadenava a aquell cadirot; el d’uniforme, empàtic, li’n recomanà un de motor, però el sedent l’engegà a dida. Acabat l’ofici, l’ex s’acomiadà, tot advertint-los que d’allò se’n sentiria a parlar; efectivament, al cap d’uns dies, l’invàlid s’apostà al capdamunt d’un carrer costerut, al davall del qual sabia, perquè n’era veí i en sofria els xerrics, que uns patinadors practicaven surf sobre el cantell d’un pedrís i d’una barana metàl·lica; tenia pensat llançar-se pendent avall, intentant atropellar, amb el seu embalum rodant, algun d’aquells brivalls, però, el que són les coses, els esmolets del mobiliari urbà intuïren el parany i s’apartaren, volent el fat que anés a topar contra la cuixa de la regidora de Participació Infinita, que pujava tot pedalant la bici elèctrica. De resultes del cop, el bòlid humà es partí el coll, i el genoll de l’activa regidora quedà ert, per sempre més, per sis cargols de titani; però no li’n feia retret, no: ella anava tard, i havia pres la bici per arribar més aviat a l’assemblea de l’Ateneu Bakunin, on s’estava el seu fill, el jove amb grenyes que…
