He esperat que passés el final del ball de festeig i seducció, altrament dit període de negociacions per fer pactes de govern. Però, un cop acabada la festa, vull donar la meva opinió sobre aquestes tres setmanes de vodevil i d’escenes de tresillo. Això sí, sense deixar de recordar que en política són tan rellevants els fets com la interpretació que se’n fa. Ja se sap que, més enllà de lluitar per aconseguir uns resultats, els polítics solen combatre sense pietat per imposar un relat que els justifiqui davant de l’electorat. I aquestes tres setmanes, la política terrassenca no n’ha estat excepció.
Però anem als fets. En primer lloc cal repetir que el PSC va guanyar les eleccions amb gairebé un 50 per cent més de vots dels que va obtenir Terrassa en Comú (7.450 més que els 16.000 de TeC). I és per això que governarà la ciutat. L’anàlisi de com el PSC sol guanyar les eleccions ja l’he fet en altres articles i no hi tornaré. Però dir que va ser CiU qui els va donar el govern, ni que funcioni com a titular periodístic, és democràticament poc rigorós i menysté el mèrit de Jordi Ballart d’haver guanyat sòlidament malgrat les adversitats.
Més interessant és l’intent de forçar una candidatura alternativa que impedís que Ballart tingués l’alcaldia. TeC i ERC sembla que ho van intentar. I dic que ho “sembla” no pas perquè no diguessin en públic que aquesta era la seva voluntat i no fessin tot de gesticulacions en aquest sentit. Ho dic perquè, donada la força electoral que havien obtingut -sumats, deu regidors-, si ho haguessin volgut de veritat haurien pres altres decisions. Per la informació coneguda, l’expulsió de Ballart era gairebé l’únic que els vinculava. Mai no vam saber si hi havia acord programàtic ni si n’hi havia per distribuir-se les responsabilitats de govern. Fins i tot, els primers conflictes i dimissions a TeC feien pensar que aquesta negociació hauria estat difícil entre aquests i ERC.
Ara bé, el decisiu era que, per impedir un govern del PSC, els calien els tres vots de CiU i el de CUP. La situació era grotesca, especialment en gent que fan gala de la superioritat moral dels seus principis. Com podia ser que consideressin CiU tan empestada com per no voler-la al govern -dissabte passat encara van esbroncar el seu líder pel carrer titllant-lo de “casta”, un fill d’immigrants nascut als grups Montserrat!-, però que no veiessin igualment empestats els seus vots i votants? Té cap sentit, democràticament parlant, que vulguis governar amb uns criteris que tenen el suport popular minoritari -poc més d’un terç dels vots- amb la crossa d’un dotze per cent més de vots que menysprees i un programa que et repugna? Pensaven que es podia comprar el vot de CiU oferint alguna responsabilitat menor i apel·lant a una “generositat” que ells no tenien?
Per la seva banda, CiU podia haver entrat al govern amb força en coalició amb el PSC. En un càlcul partidista -càrrecs, visibilitat…- era el que més li convenia. El PSC fins i tot acceptava la condició imposada per Sàmper d’entrar a l’AMI. Però van preferir votar en blanc, que era el més coherent amb els compromisos electorals, i, certament, el més arriscat. Ara hi ha qui vol jutjar CiU pel futurible incert d’un acord post 27-S… Ja ho veurem. De moment, hi ha els fets. I totes les interpretacions són possibles, sempre que no se’ls tergiversi.
