Dissabte es van elegir els nous ajuntaments. A Terrassa, aquesta ciutat tan complexa en tots els sentits, sembla que s’ha fet també, després d’uns episodis teatrals previs, més propis de la vella política, per cert.
I és que això ens passa per haver renegat dels grans pensadors marxistes com Gramsci que deia allò tan evident de: “Enfront del pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat”. Malgrat que no és una bona notícia, per a Terrassa, deixar que el PSC governi més de 40 anys en aquesta ciutat, hem d’intentar fer una anàlisi més transversal i positiva ja que ens trobem immersos, a escala general, a l’inici d’un procés de transformació, no només polític i econòmic sinó, m’atreviria a dir, de societat. És per això que hem de ser molt seriosos i no desaprofitar el moment històric.
El punt de partida és el de fa quatre anys, el 15-M. Una revolta ciutadana que ha impactat fort en l’imaginari col·lectiu. En aquells dies de ràbia i indignació el poble va començar a despertar i a veure que l’havien enganyat amb una democràcia que no ho era, i amb uns partits i institucions que funcionaven i governaven a partir d’una manca d’ètica i d’estètica i en contra de la gent.
Va ser positiu l’aprenentatge inicial que era necessari un apoderament social molt fort, lligat a la construcció d’una democràcia real, directa i participativa.
El que no hi va haver, en aquell moment, és un treball de racionalització, de sistematització, de construcció intel·lectiva i volitiva en comú cap a un model de desenvolupament polític i econòmic que realment poguéssim reconèixer com a propi.
I per què no? Doncs perquè això és el que s’intenta fer des de fa quatre anys a diferents nivells i des de diferents moviments i organitzacions.
És per això que, en aquests moments, pel sol fet d’haver entrat en unes institucions municipals, com són els ajuntaments, no podem tirar coets, ni perdre l’horitzó.
En primer lloc, perquè cal molta feina a la societat per anar creant consciència col·lectiva, per exemple, del que som i que no hem deixat de ser (classe treballadora, obrers, obreres, ja sigui en forma de petits empresaris, de comerciants, de gent sense treball) però en definitiva precaris i precàries.
No podem simplificar les coses a partir de moviments ciutadanistes o de velles formes de fer política. No podem permetre que la nova política torni a prendre el poder i exercir-lo de la mateixa manera com ja s’ha fet fins ara. La nova política s’ha de relacionar amb el poder d’una altra manera, tot obrint nous espais d’experimentació i de transformació social, amb la participació de la gent, clar.
I a Terrassa, si es vol començar a fer bé, caldrà molta valentia (regeneració, retirada de privilegis, investigacions, auditories, racionalització econòmica i organitzativa, etcètera. Sí! Fa por! Ja ho sé! Però no patiu, la gent a fora us donem suport! És el que volem! És el que necessitem!
La política per definició és una simplificació i en aquests moments de crisi de l’individu modern no podem caure en les conegudes temptacions del capitalisme caduc i pervers.
El punt de partida de la nostra existència és que la vida és un problema en comú. Concretament el “bé comú” ( els interessos i el benestar de la gent que té por a canviar les coses i a perdre els seus privilegis). A Terrassa hi ha poders que porten massa anys marcant la vida de la ciutat i mediatitzant-la, expropiant la nostra riquesa i els nostres recursos com a ciutat (prou dictadures de l’aigua, de la sanitat, de l’urbanisme, de l’economia..!). Cal assajar formes de vida i organització col·lectiva capaces de plantejar el “nosaltres” com un problema obert i solidari i no com una identitat tancada.
Hi ha molta por (generada pel sistema), però només hi ha llibertat combatent la por.
El pensament que va a l’arrel dels problemes sempre s’alça contra la por. Cal anar a l’arrel dels problemes!
I, per tant, si aquest Ajuntament, ja sigui des del poder o des de l’oposició, no entén que el camí és aquest, ens haurem encallat, perillosament, més del que ja portem! Però tranquils, aquesta vegada i això també és nou, us observem molt de prop i de manera constant. I aquesta és la nostra esperança.
