Sembla ser que la duquessa està tristament inconsolable perquè l’han fet renunciar al seu ducat. Ella mateixa en el document de la renúncia afirma que "serví el título otorgado con la máxima fidelidad y cariño". Per saber si és veritat això que ella assegura, caldria que algú ens expliqués a què obliga ser duc en una societat democràtica i després veuríem si és veritat que aquestes obligacions les va complir amb "fidelidad y cariño" que són dos termes, val a dir, considerablement llefiscosos i paternalistes en aquest context. Hom espera que la gent faci la seva feina amb solvència, amb integritat, amb coneixement, amb sentit comú… però es veu que, en aquestes feines que donen a la família reial, amb "fidelidad y cariño" ja ho tenen tot fet. Igual que el pare, que va convertir en un clàssic allò del "orgullo y satisfacción", dues qualitats inequívocament espanyoles.
Evidentment, hi ha coses que no es poden analitzar de manera racional, perquè no tenen cap mena de sentit lògic, i que només s’entenen des del papanatisme o des del conformisme. Si ja costa justificar la monarquia parlamentària, encara costa més que algú trobi alguna explicació plausible al fet que se segueixin creant ducats, comtats, marquesats i baronies. I fins i tot dins del despropòsit es poden trobar categories. No és el mateix que a algú, en reconeixement als seus alts mèrits i contribucions al bé comú, se’l nomeni duc de Suárez o marquès de Tarradellas, un títol nobiliari que va ajuntat al propi cognom i que no afecta ningú més, que no pas que a una noieta se la faci duquessa de Palma pel sol fet que ha tingut la pensada de casar-se amb un jugador d’handbol. Quina culpa tenien els palmesans del fet que aquesta noia es casés? I encara més, per què s’havia de lligar el seu nom, i el seu renom, al capteniment d’aquesta parella? Quins mèrits havien fet aquest parell davant dels palmesans perquè es fessin mereixedors d’aquest honor o de qualsevol altre? Però més enllà dels mèrits per ostentar-la, la noblesa de veritat comportava drets i deures: es vivia dels vassalls -això dels impostos no és una creació moderna- però se’ls atorgava protecció i, en el millor dels casos, justícia. Pel que sembla, els moderns ducs de Palma només van entendre la primera part i, com que els impostos ja els recaptaven uns altres, es van dedicar a les comissions, que és la nova manera d’anomenar els delmes i la simonia.
Però a més a més, i des del punt de vista del catalanisme, el nomenament de "duquessa de Palma" no és innocent. És una manera de consolidar el nom de Palma de Mallorca per damunt de Ciutat de Mallorca, és a dir, potenciar el nom romà i espanyol per damunt de la denominació popular mallorquina. Només cal anar a l’Onomasticon Cataloniae de Coromines per tenir-ne la certesa: "El nom real i tradicional ha estat sempre Ciutat de Mallorca o simplement Ciutat, ‘a Ciutat’. De fet encara ho és. (…) Un punt decisiu el marcà l’abominable Decret de Nova Planta de les forces absolutistes, de 1717, ‘restaurando el nombre latino Palma de la ciudad’". I encara més, si ens posem estupendos nobiliàriament parlant, Mallorca no havia tingut mai ducs sinó reis, concretament els rex Maioricarum o reis de les Mallorques, un títol que va arribar també, casualment, fins al Decret de Nova Planta. Ha fet bé, per tant, Cristina de Borbó renunciant a un títol tan desafortunat. Encara que no fos la seva intenció, renunciant-hi ha esmenat una mala acció del seu pare.
