Manuel Cuyàs escriu -Cuyàs escriu com els àngels, encara que quan parla s’empatolli- que és més difícil d’escriure un article setmanal, o mensual, que no pas un de diari, ja que en aquells casos has de triar el tema; escriure a diari, en canvi, et permet d’escriure allò que et pica en aquell moment, i demà ja aprofundiràs, si vols. Jo hi estic d’acord, però a vegades la inspiració romanceja, les muses se’t giren i et fan pam i pipa, o bé el tema que insospitadament t’ha cridat l’atenció és mortalment avorrit; exemple: l’Ajuntament organitza, dins la Mostra del Coneixement d’Estiu (títol que no diu res), un curs de 20 hores (20h!) sobre “Mort i dol: curs vivencial per conèixer i acompanyar”. Ploraneres diplomades? Comprendran que, amb aquesta calor, haver d’anar punxant bunyols de res se’m faci un tirapits, i que, per tant, m’ho salti.
Tot això que he escrit és molt poc agraït. Se suposa que els escriptors sensats escriuen sobre temes que interessen els seus lectors o, si més no, els distreuen. Tanmateix, H.P. Lovecraft escrigué unes terrorífiques monstruositats, sense cap sentit ni utilitat, però a mi m’agrada, i a d’altres també. En canvi, Màrius Carol, que escriu a diari i també escriu novel·les, és entretingut, té una prosa sense arestes, però és buit com el sucre de fira; potser per això ha arribat a director de LV, o no. Ja veuen, el cànon literari es fa i es desfà a conveniència: si un crític diu que ets bo ets bo, i si ningú no et menciona restaràs d’incògnit, així hagis escrit l'”Infern” de Dant. Ei, això si t’importa la immortalitat, que, si no, tant se val tot.
Veuen? Avui volia escriure de l’amor i la felicitat, però també em fa mandra, ostres! Què no s’haurà escrit ja sobre l’amor? Mitja humanitat està encaterinada amb l’amor i la felicitat, i d’ací a mil anys encara s’escriurà sobre el tema. A mi, quan em pregunten (molt poc, és cert) si sóc feliç, responc encontinent que no i que no ho pretès mai; ja em conformo amb estar content, i no pas sempre, no, no, que això desgasta molt. Recordin que darrera de tot feliç hi ha un infeliç que li plega la roba, li paga la vida i en recull els trossos quan el feliç es trenca.
Fa uns dies assistí a la presentació d’una novel·la d’amor. L’autor ens n’avançà unes situacions tan previsibles, uns llocs tan típics, i uns personatges tan tòpics, que per un moment pensí que oïa la Corín Tellado. Però no, no, era un guapot presentador de televisió, d’aquests que tot els és concedit: dels qui escriuen, són els que més venen. No cal dir que tingué èxit -no s’hi cabia, firmà a balquena, i tothom restà cofoi. Jo, com que llegeixo molt pocs autors catalans contemporanis, perquè n’estic escaldat, aviat enllestí; després de complimentar els coneguts, fiu estona observant quants d’aquella gernació es fixaven en “Un film”, la gran novel·la -un Dickens!- de Víctor Català, la pila de la qual estava situada de tal manera que els era obligatori de passar-hi frec a frec, en entrar i sortir. Doncs bé, no viu ningú fent el gest.
Fet i fotut, el que volia dir-los és que escriguin, que escriguin del que vulguin, però que escriguin. Escriure cura l’ensopiment i exercita la ment. Llegir molt, i llegir bo, també ajuda a escriure. Apa, va!
Felicitacions als Antonis i Antònies.
Escriure cura l’ensopiment i exercita la ment. Llegir molt, i llegir bo, també ajuda a escriure
