En la nostra vida diària i amb les persones properes, què ens és més fàcil: ignorar-nos, competir o col·laborar? Si competim, ho fem només perquè vivim en una cultura que incentiva fortament la competitivitat o és alguna cosa connatural a nosaltres, tal com passa amb molts animals superiors?
Potser hem dedicat converses a debatre si l’ésser humà és irremeiable i bàsicament egoista, com d’alguna manera afirma Richard Dawkins a “El gen egoista”, o si col·laborar és alguna cosa natural entre els humans, seguint Yochai Benkler en “El pingüí i el Leviatan” (2011).
Probablement totes dues coses són certes: tenim una tendència important a donar-nos preferència a nosaltres mateixos i protegir-nos com a individus, però també la tenim a estrènyer llaços amb els nostres semblants, o almenys amb els qui pertanyen a la nostra “tribu” o cercle immediat.
Benkler, catedràtic de dret empresarial de la Facultat de Dret de la Universitat de Harvard, en l’obra esmentada, fa tot un repàs de les recerques sobre la col·laboració, des de l’economia, la sociologia, la neurociència i la biologia. I, fruit de tot aquest recorregut, acaba afirmant que l’evolució s’explica més bé a través de la col·laboració que a través de la competitivitat.
En el cas dels éssers humans, la col·laboració es basa en l’èxit del cicle comunicatiu “parlar, escoltar, entendre’s”. I això és tota una obvietat, encara que molt poc freqüent: bé perquè parlem molt i escoltem poc, o bé perquè, malgrat escoltar, no ens entenem. No sorprèn, doncs, que la cultura comunicativa d’avui dia il·lumini una fase d’acceleració col·laborativa en nombrosos ambients.
M’agradaria esmentar aquí un parell d’articles d’Amalio Rey (www.amaliorey), estudiós de la intel·ligència col·lectiva, en els quals assenyala algunes condicions perquè es doni la col·laboració entre les persones, i sobretot en els ambients d’empreses i organitzacions.
La primera és que hi hagi sinergies: o sigui, que el resultat del treball de tots sigui més gran que el de cadascú per separat.
La segona: que hi hagi diversitat en estils, cultures, capacitats i experiència, alhora que una important convergència en valors -compartint un propòsit i unes metes significatives- i almenys un cert grau de simpatia mútua. Això significa que no tota diversitat és positiva per a la col·laboració. Hi ha un moment que la diversitat realment es torna un obstacle i cal reconèixer-ho a l’hora de configurar un equip de treball.
La tercera: que hi hagi reciprocitat en la relació i els guanys. És important que ambdues parts sentin que guanyen amb la col·laboració. Encara que en diferent mesura, que tots dos, almenys, vegin satisfetes les seves expectatives. D’altra manera, la col·laboració es trenca fàcilment.
I, finalment, dues claus essencials: paciència i confiança. Sense elles no aconseguirem pas la col·laboració.
La química de la col·laboració és molt més que uns instruments o unes plataformes digitals, encara que, no cal dubtar-ne gens, hi poden ajudar molt.
