En aquest diumenge de Corpus Christi us he convidat a fixar la nostra atenció en el gran sagrament de l’Eucaristia que, com ensenya el Concili Vaticà II, és “font i cimal de tota la vida cristiana” (LG 11). “Els altres sagraments, com d’altra banda tots els ministeris eclesiàstics i les obres d’apostolat, estan estretament connexos amb la sagrada Eucaristia i s’hi encaminen. En efecte, en la santíssima Eucaristia hi ha inclòs tot el bé espiritual de l’Església, és a dir, Crist mateix, la nostra Pasqua” (PO 5).
Això explica per què, a més a més de la celebració del Dijous Sant, el calendari cristià hagi volgut incloure una festivitat que és d’adoració, exaltació i gratitud per la presència real de la persona de Jesucrist en el sagrament eucarístic. Anys enrere, com ho recordareu, aquesta festa se celebrava el dijous, i d’aquí va néixer la dita que Corpus Christi era un dels tres dijous “que llueixen més que el sol”. Però ara, per raons de racionalitat i de continuïtat del calendari laboral, el Corpus Christi, a casa nostra, ha estat traslladada al diumenge.
Corpus Christi és, doncs, temps de pregària, temps d’adoració del santíssim Sagrament. Aquest és el seu sentit i la seva justificació essencial, expressada en una breu invocació en llatí que diu així: “Adoremus in aeternum Sanctissimum Sacramentum”; és a dir: “Adorem eternament el santíssim Sagrament”. Hi ha un text litúrgic -atribuït a sant Tomàs d’Aquino- que comença amb aquestes paraules: “Adoro te devote, latens Deitas/ quae sub his figuris vere latitas/ tibi se cor meum totum subiicit/ quia te contemplans totum deficit”, que en català diu: “Us adoro devotament, oh Déu amagat, veritablement ocult sota aquestes aparences. A vós se sotmet del tot el meu cor, perquè contemplant-vos tot és insuficient”.
I el text, molt profund, expressa la impossibilitat de captar amb arguments racionals el misteri de la presència de Déu en l’Eucaristia, suplerta només per la fe: “La vista, el gust, el tacte s’equivoquen en jutjar de Vós, però només l’oïda és suficient per creure amb fermesa; crec tot allò que ha dit el Fill de Déu: res no és més veritable que aquesta paraula de veritat, A la creu només s’amagava la divinitat, però aquí (en el sagrament eucarístic) també s’amaga la humanitat, però, creient i confessant ambdues coses, demano el que demanà el lladre penedit”.
Corpus és també temps de solidaritat. Ja l’Església antiga va unir estretament la celebració de l’Eucaristia i l’ajuda als pobres, als necessitats. Per això mateix s’ha mantingut aquesta tradició valuosa i el Corpus Christi coincideix amb el Dia de la Caritat. És el dia que Càritas dóna compte dels seus treballs i demana l’ajuda dels cristians en la col·lecta que es fa a tots els temples a favor de les obres de Càritas.
La nostra diòcesi ja disposa d’una organització de Càritas pròpia i autònoma respecte a la de Barcelona, amb què hem treballat conjuntament aquests primers anys de la vida diocesana. És una col·laboració digna d’agrair, que ha redundat en un servei constant als pobres. Seguim, doncs, treballant intensament en els programes que té la nostra Càritas. El meu sincer agraïment a tots aquells que hi treballen, als qui li aporten la seva col·laboració com a voluntaris i als qui la fan possible amb els seus donatius i ajuts.