Quan escric aquestes ratlles, fent una reflexió que, en part, arrenca del terratrèmol al Nepal setmanes enrere, salta als titulars un nou moviment a la mateixa zona. N’hi haurà més. Se m’encongeix l’estómac i no sé si continuar. Però cal fer-ho. Hem de ser capaços de seguir pensant des de la quietud amb el cor posat en tot allò que tremola en el nostre món.
Fa anys vaig llegir una expressió que em va semblar molt gràfica. En un text de Bauman es parlava de la “síndrome Titànic” per referir-se a certs efectes arran del seu enfonsament. Cridava l’atenció un matís més enllà de la inevitable consternació per les morts causades: l’horror generat no per l’iceberg, sinó pel caos que es va produir, la manca d’un pla d’evacuació i l’escassetat de bots salvavides en els quals no hi havia lloc per a totes les persones que anaven a bord. És a dir, el que provocava l’horror no era tant l’accident per un element físic com totes aquelles coses que depenien de l’ésser humà i que havien estat desateses.
Aquesta idea em torna a venir cada cop que, a les catàstrofes naturals -tal vegada- inevitables, s’hi han de sumar raons per a l’horror: aquestes, plausiblement, evitables.
No vull fer un elenc de fets catastròfics. Això comporta un neguit d’efecte dubtós amb vista a respondre activament. Només em baso en aquest a tall il·lustratiu.
Que el Nepal sofreixi un terratrèmol d’aquest grau entra dins del que és previsible. Els tècnics consideren aquesta zona com un autèntic “polvorí sísmic”. Que cada cert temps es produeixi alguna cosa així sembla inevitable (de manera equivalent succeeix en altres punts del planeta). Però no ho és la xifra de morts ni el nivell de danys materials. L’alta densitat de població i, un cop més, el tipus de construccions fan que sigui així.
Costa creure que, amb els coneixements d’enginyeria que posseïm, no es pugui aconseguir que les xifres de pèrdues en persones i infraestructures siguin considerablement menors. Resulta incomprensible que no hi hagi protocols d’emergència ben establerts per a una situació que, si més no en certa mesura, és previsible. Horroritza pensar que no fem tot allò que realment està a les nostres mans quan el saldo es comptabilitza en morts humanes.
En la mateixa consideració podem posar no solament les erupcions volcàniques, inundacions o tsunamis, sinó també, per exemple, la fam en zones desèrtiques quan arriben sequeres que poden considerar-se pràcticament cícliques. I es pot aplicar la mateixa lògica pel que fa a la previsió de mitjans i ús de coneixements, en aquest cas, des d’una perspectiva agrícola i alimentària.
Encara podria afegir-s’hi una altra mena d’horror: el causat per la corrupció, la ineptitud, les lluites de poder, les picabaralles i altres misèries per l’estil. Que aquests comportaments compliquin -i fins impedeixin- les accions de resposta per pal·liar les conseqüències d’aquestes catàstrofes és horrorós. L’única cosa que fa tornar l’esperança és saber de l’enginy dels apassionats per la cooperació que cerquen les escletxes per on accedir als necessitats i vehicular l’ajuda, limitadíssima, però, si més no, efectiva dins les seves possibilitats.
La passió pel bé -pel bé comú- és una energia incomparablement més forta que l’ambició, el poder o l’odi. I font de creativitat. Però no és aquest el combustible amb què respon gran part del nostre món.
Massa frivolitat i tebiesa que fan que passem per alt la humil tasca de previsió que podria acotar els efectes de les catàstrofes, si no evitar-ne alguna.
Com bé sintetitzava el títol d’aquella pel·lícula dels anys noranta ubicada a Macedònia, “Before the rain”, tot sovint podem llegir una pila de senyals com núvols que assenyalen que, si no fem res, la tempesta acabarà arribant, la catàstrofe serà inevitable. No podem evitar allò inevitable. Però hem de fer tot el que humanament sigui possible per aturar i pal·liar l’evitable. Es compta en vides humanes.
