Aquest interregne entre les eleccions i el nou Ajuntament s’està fent llarg. Hi ha nervis. Es constata la realitat dels resultats i de les consistències reals de les coalicions i aliances electorals. Una cosa és anar contra algú i una altra, ser propositiu i assumir responsabilitats. Per al primer quasi tothom serveix, per al segon, la cosa ja implica demostrar una mínima solvència. Podem estar molt agraïts a tots els que han donat un pas per dedicar-se a la ciutat, diu molt a favor d’ells, però diria més que es comportessin amb una certa responsabilitat i, donat el cas, amb una certa humilitat.
No hi ha cap partit que hagi tret un resultat com per mirar ningú per sobre de l’espatlla. Al PSC, tot i perdent regidors, és a qui menys malament li ha anat. Donada la conjuntura de desastre absolut dels socialistes catalans, els resultats a Terrassa són dels millors de Catalunya. De fet, per població, Terrassa passa a ser la segona ciutat de Catalunya, després de l’Hospitalet, on previsiblement mantindran el govern. Ballart pot estar content perquè va agafar un negoci en liquidació i l’ha reflotat. Tot i així, li caldrà molta humilitat per poder establir acords seriosos que permetin un projecte com el que la ciutat es mereix. Terrassa en Comú va treure un excel·lent resultat però no va assolir l’efecte Colau de Barcelona. En temps rècord, la coalició Terrassa en Comú està demostrant tenir molt poc en comú. Tampoc sembla que el seu camí els permeti donar lliçons de democràcia universals. Tothom se sap les seves, però una mica d’humilitat tampoc els aniria malament. L’espectacle inesperat que han ofert aquest setmana els hauria de fer reflexionar. Ningú podia dissenyar millor la forma d’afeblir el seu líder, a partir d’ara, quan parli Matilla costarà saber amb quins recolzaments compta. ERC va treure uns resultats favorables, no el resultat que la projecció de les europees podia fer suposar, però es va quedar la millor part del pastís de l’electorat sobiranista. Isaac Albert va dissenyar una estratègia per demostrar l’afebliment del PSC, però l’efervescència no podia haver estat més efímera, donat que va triar uns socis que abans d’acabar la roda de premsa ja qüestionaven la seva històrica proposta de canvi. L’alegria va durar quatre tweets i una menció al telenotícies. Reconèixer amb humilitat la desil·lusió estaria bé. A CiU, els resultats els van anar malament. Sàmper ha hagut de parlar massa aquestes dues setmanes i amb humilitat caldria reconèixer que no totes les seves reflexions públiques han estat afortunades. CiU, simplement, no pot acceptar llegir la història a Terrassa al revés de com la llegeix a Barcelona, ni anar contra les bases de la seva cultura política. Tot i la seva feblesa serà una peça en la governabilitat important però això no li permetrà la més mínima arrogància. A Ciutadans, les coses li han anat bé, caldrà veure quin paper faran i si acabaran contribuint a governar la ciutat o es mantindran en una posició crítica. També li van anar bé a la CUP, que per primer cop té representació municipal i haurà d’estrenar la seva versió local de l’equilibri d’entrar a les institucions des de la seva posició antisistema. Al PP, les coses no li han sortit bé, però comparativament tampoc tan malament. Gabriel Turmo, que és honest, ha pres una decisió molt d’acord amb la seva manera de fer i ha expressat la seva humilitat amb la renúncia anunciada. Potser algú més podria inspirar-se mirant l’excel·lent quadre de Fra Angelico al MNAC “Madonna dell’Umiltà”.
Per tant, més que declaracions grandiloqüents i proclames per donar lliçons a tothom, una certa humilitat compartida dels partits municipals aniria bé i, a més, ajudaria a la governança de la ciutat. I òbviament, si parlem d’humilitat, també ens l’hem d’aplicar els que opinem, que també ens equivoquem i que de vegades pontifiquem sense tant criteri com ens imaginem. Més que donar lliçons als altres, els resultats de les municipals ens haurien d’invitar a aprendre més els uns dels altres i construir alguna cosa per la ciutat que valgui la pena. És urgent, però, fugir de la mediocritat que estem exhibint.
