Aquest divendres i dissabte, com tothom sap, el Rebost -que és el centre de distribució d’aliments que gestiona Creu Roja- fa una altra recollida d’aliments en previsió de les necessitats de la temporada d’estiu. Si el Gran Recapte ja havia recollit prop de 100 tones d’aliments el darrer novembre, ara el Rebost es proposa recollir-ne 44 tones, dues més que l’any passat. No tinc cap mena de dubte que aquestes 44 tones se superaran i que es podrà atendre la distribució d’aliments prevista. Ara, però, voldria anar una mica més a fons de la mera crida a la col·laboració en aquesta nova recollida d’aliments.
D’aquesta mena de campanyes, la crisi econòmica ens n’ha portat, justificadament, fins a l’extenuació. I, malgrat que les dificultats han estat generals, molt bona part de la ciutadania, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, hi ha contribuït de manera generosa. Res a dir, doncs, ni sobre la conveniència ni sobre la resposta. En canvi, tinc tres observacions a fer en un pla més general i de futur. La primera és sobre la terminologia que se sol fer servir per qualificar-les. Efectivament, se sol parlar de campanyes “solidàries”, de ciutadans “solidaris” o de si Terrassa és poc o molt “solidària”. És el terme habitual que ha substituït el més antic de “caritat”, del qual s’havia pervertit el sentit per considerar-la una mena d’acció condescendent que suggeria la superioritat moral del qui la practicava respecte de qui la rebia. No cal que digui que en el seu sentit original i propi, la caritat no té res a veure amb això, però la manipulació del terme i de l’acció n’explica el descrèdit. Doncs bé: em temo que això mateix pot acabar passant amb el terme “solidaritat”, que és la versió laica de la caritat, de l’original i de la tergiversada.
I és que, en segon lloc, crec que aquest tipus d’accions haurien de ser pròpies d’una concepció de la societat on l’autoorganització per a la cohesió, per a una convivència més justa, per a una més gran participació, per a una pràctica cultural més intensa i més qualificada, fossin l’habitual i no una resposta a les situacions d’excepció i emergència. Oi que no diríem mai que la dedicació d’uns pares cap als fills, o d’uns mestres cap als alumnes, es deriva d’una actitud “solidària”, sinó de l’assumpció de les seves responsabilitats? Doncs, en la resta de casos esmentats, hauria de ser el mateix. El Rebost hauria d’obtenir uns molt bons resultats com a conseqüència no pas de la solidaritat, sinó de la responsabilitat social, i és a això al que hauria d’apel·lar. I qui diu dels individus, també de les organitzacions. Tot i la seva complexitat per raons legals i sanitàries, probablement, una millor organització de l’aprofitament de les tones de menjar que les grans superfícies comercials es veuen obligades a llençar permetria la solució d’aquestes necessitats d’una manera continuada i suficient.
La darrera consideració és més delicada, i per tant la faré en forma de pregunta. Ara estem encara en la línia de la competició, com en una gimcana, per recollir cada vegada més aliments. Fins quan? Si tot comença a anar millor, es limitaran les peticions? Hi ha risc que la “solidaritat”, a més de resoldre les necessitats objectives d’un període, creï dependències il·limitades? I llavors, és que haurem de deixar de ser tan “solidaris” com som ara?
El Rebost hauria d’obtenir uns molt bons resultats com a conseqüència no pas de la solidaritat, sinó de la responsabilitat social
