Potser el 24-M hagi arribat la decència, segons el desig manifestat pel filòsof Emilio Lledó. El dia de la reflexió molts polítics acostumats a tocar el poder tornaren a casa seva, al caure la nit, feliços i orgullosos de tot el que havien fet: (…). No esperaven el que esdevindria l’endemà. No s’adonaven del mal que hi havia dintre dels seus partits, ja que cavalcaven damunt d’un tigre i podrien ser devorats per ell.
Efectivament, els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques expressen que la majoria dels ciutadans han donat la confiança als polítics que no han mentit, que lluiten contra la corrupció, que volen acabar amb els desnonaments inhumans i, per tant, injustos, i canviar el rumb de la política, l’economia i la justícia. Aquesta possibilitat ha portat la inquietud a certs sectors de la política i de l’empresa. Aquests qualifiquen les forces anomenades emergents d’utòpiques en el sentit més pejoratiu: extremistes, irracionals, perilloses i desestabilitzadores. Tanmateix, si hom mira la història de la tradició utòpica percep que aquesta atribueix a l’ésser humà la capacitat d’actuar i, per tant, de canviar el seu entorn empès per la força de la imaginació, creadora d’un horitzó de valors que li assenyala una direcció vers on fer camí: major igualtat entre les persones, justícia igual per a tots… Sense la utopia -la imaginació creadora de valors- viuríem encara en l’època de l’esclavitud, no hi hauria hagut cap avenç polític, econòmic, tecnològic, social…
A algunes persones dels poders econòmics, els inquieta que aquestes noves forces polítiques puguin governar i afirmen que si governen aviat coneixeran la realitat. Quina realitat? Usen la paraula realitat com si pel sol fet d’anomenar-la ja la tinguessin. La realitat és polièdrica, té moltes cares: no és la mateixa realitat la macroeconomia que l’economia del dia a dia, la d’un gran empresari que la d’un treballador eventual o d’un aturat, la d’un ciutadà que entra a la política per enriquir-se que la de qui hi entra per servir la gent, la d’un multipropietari que la d’un desnonat… La dita realitat és una construcció teòrica, elaborada a partir de les dades de l’experiència, que cal interpretar. Per això existeix precisament la democràcia, per poder treballar per les realitats que han escollit els ciutadans com a preferents mitjançant el seu vot.
És normal que alguns sentin inquietud davant del mapa polític actual. Hi ha qui es va presentar a les anteriors eleccions fent-se les preguntes de com arribar al poder i com romandre-hi el màxim de temps possible. La resposta va ser que era bo tot allò que dugués a l’èxit el partit i els seus clients. Davant de la disjuntiva d’escollir l’honestedat, els valors ètics, el servei al poble o l’eròtica del poder, l’ambició i la corrupció, preferiren la segona opció i llençaren per la finestra la primera. Fa tant de temps que ocupen el poder que es pensen que tenen tota la raó del món per mantenir-lo. És per això que durant la campanya silenciaven el seu passat, perquè ningú els pogués qüestionar, i demanaven fidelitat al partit als militants i als seus votants. Demanar fidelitat al partit és fer de les idees dogmes de fe, veritats absolutes; és defensar les idees de sempre contra tot canvi; és tenir una actitud de romandre immutable davant de situacions noves i impedir millores. Altrament, hom ha de ser fidel a uns valors que, com he dit més amunt, són un referent que ens assenyala la direcció per on anar.
La inquietud que travessa el cor i la butxaca de certs poders no l’origina tant la suposada perillositat i radicalitat de les noves forces polítiques com la incertesa de si se’ls acaben els privilegis polítics, econòmics, fiscals, empresarials, laborals, judicials…
