En l’últim escrit que vaig publicar, en vigílies de les eleccions municipals, ja esmentava la incidència que tindrien els polítics nascuts arran del moviment 15-M, com així ha estat, el que no suposava és que en una ciutat com Barcelona la llista encapçalada per Ada Colau fos la més votada i optés a l’alcaldia. Si em refereixo a la capital catalana és per ser el cas més paradigmàtic i rellevant, però aquest moviment també s’ha fet sentir en tot el col·lectiu de les ciutats més representatives de tot Catalunya. Siguin quines siguin les motivacions de l’alça d’aquest moviment, de les quals segurament en els propers dies apareixeran llibres d’analistes polítics, el resultat és inapel·lable. Del que vull parlar és que qualsevol canvi produeix un efecte contrari a la societat més estabilitzada i dóna esperança a la que se sent depauperada. M’atreveixo a predir que dintre d’un temps, potser una mica llarg, la societat benestant assumirà aquest canvi i els afeblits continuaran esperant i protestant. No crec que s’arribi a la sentència del príncep de Lampedusa, que deia que tot ha de canviar perquè quedi igual, sinó que hi haurà lleugers canvis, però no tots els esperats. Vull recordar que quan va aparèixer la democràcia, després de molts anys de dictadura, en les primeres eleccions municipals de la nostra ciutat van guanyar els socialistes, com així ho han fet en les successives; en aquell moment un gran nombre d’industrials de la ciutat i altres persones que havien estat al poder, o en les seves proximitats, es van esparverar pensant que novament les fàbriques passarien a poder dels treballadors, o serien intervingudes per aquests. Potser el fet que el primer alcalde fos en Manel Royes, de família d’industrials, ja va tranquil·litzar una mica, però sigui com sigui totes aquelles pors van desaparèixer aviat i avui ningú no se’n recorda.
Durant tot aquest temps la majoria de poblacions han estat governades per convergents o socialistes, tant en les unes com en les altres no han aparegut diferències substancials, en totes elles uns han continuat guanyant diners i molts altres ha anat passant com han pogut i, alguns, pitjor.
Un fet semblant va passar a la ciutat veïna de Sabadell, el primer alcalde elegit democràticament va ser l’Antoni Farrés, representant del partit comunista. En Farrés era un advocat laboralista que portava de corcoll els industrials de la ciutat amb les seves demandes socials; jo en sóc un testimoni perquè, en algunes ocasions, li havia fet oposició legal en representació de diferents empreses; això va portar que sempre quedessin una amistat i records entre ell i jo. El Farrés alcalde va ser tan eficient que va tenir l’estima de tota la població, tant dels treballadors que podia haver defensat com dels industrials que tant el temien; va promoure una política expansiva de la ciutat, entre elles la creació de l’Eix Macià que ha resultat una font de riquesa a la població, i va ser votat en successives eleccions.
És cert que Ada Colau a Barcelona, com també tots els polítics que amb intencions semblants han aparegut en els diferents ajuntaments, ha entrat amb esperit i consignes agressives a l’statu quo establert, però amb els temps s’haurà d’atendre a una legalitat establerta i a uns pressupostos econòmics que limitaran les seves perspectives i, si canvien algunes coses, els ciutadans en hi adaptarem com sempre hem fet en qualsevol circumstància; la naturalesa humana s’ha adaptat sempre al medi.
