En ocasions el joc sol arruïnar les nostres vides i no estic parlant de l’addicció als jocs d’atzar, la ruleta, el bingo, les travesses o la loteria, sinó al joc sobre un projecte de vida que ens ha costat molt construir i que per un acudit d’un tercer o una ironia es posa tot cap per avall, molts anys de construcció i una nit o un dia per destruir-ho tot.
La felicitat és un edifici amb els fonaments de sorra que qualsevol terratrèmol pot esfondrar, en el fons ningú pot fer-te feliç excepte tu mateix, l’altre sempre et genera inestabilitat, ràbia, dolor, tristesa, complaença, cinisme i engany. Almenys això sembla dir-nos Mozart a “Così fan tutte”, una òpera que posa el punt de mira sobre les emocions i sentiments, almenys així ho hem pogut comprovar aquests dies que s’ha representat al Gran Teatre del Liceu, sota la direcció musical de Josep Pons, direcció escènica de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin, vestuari de Carla Teti, il·luminació de Fabio Baretiin i produït pel Teatre la Fenice (Venècia).
Pels salons d’aquest hotel de luxe en què s’ha convertit l’escenari del Gran Teatre del Liceu es mouen Juliane Banse, Maite Beaumont, Joel Prieto, Joan Martín-Royo, Sabina Puértolas i Prieto Spagnoli. A destacar el treball d’una de les enamorades, Juliane Banse, i la criada que agita la trama argumental, Sabina Puértolas. Vestuari i escenografia, moviments del cor i dels cantants ens acosten a la realitat dels nostres dies, fan que la peça surti del museu per instal·lar-se a la nostra ciutat com un element més.
La trama passada als nostres dies permet a l’espectador establir reflexions existencials, compartint idees vitals i filosòfiques prenent com a punt de partida les situacions en què es troben els personatges. Com en tota gran història hi ha grans dosis d’amor, gelosia, sexe, traïcions, debilitats humanes, paradoxes de la vida quotidiana de dues parelles els destins de les quals s’entrellacen pel capritx de Don Alfonso, una mena de déu capritxós o destí fatal. La trama és amena, amb una narració simple i que aconsegueix atrapar l’espectador. Algunes vegades els comentaris d’aquest personatge que mou els enamorats com titelles són fills de la manca de perspectiva i els podem titllar de poc objectius amb relació al comportament de les dones. S’ha d’explicar des del ressentiment de la seva pròpia solitud, del seu propi caos interior que el porta a una visió pessimista de les relacions de pa-rella, al final la raó triomfa pels impulsos del cor.
No podem deixar de recomanar als nostres lectors l’òpera de Mozart per ser un dels espectacles imprescindibles, però cal tenir en compte que és una òpera amb un final obert que requereix una resposta pausada a aquest vodevil per alleujar els desenganys.
