LS humans som els únics animals capaços de matar i morir per un trosset de roba. En diem “banderes”. Símbol suposadament sagrat d’una terra, d’un poble, d’un exèrcit, d’una cultura o religió. A les banderes, hi hem anat afegint andròmines i estris diversos: himnes, plats tradicionals, colors, símbols identitaris… Una de les funcions primordials d’aquestes coses és llançar-nos-les pel cap. Quan xiules l’himne de l’altre ho trobes la mar de divertit i democràtic. Si algú es pixa en la teva bandera i després s’hi refrega el cul, esdevé una ofensa intolerable, d’aquelles que només es poden solucionar amb un vessament de sang o quatre hòsties (literals, no el model Barberà-Serafín Castellano). Al cap-davall, un himne és una cançoneta i una bandera no deixa de ser un drap més o menys vistós: això ja ho sabem, però els humans som animals simbòlics i no ens prenem gens bé les ofenses als nostres símbols d’identitat.
La xiulada al Camp Nou respon, plenament, al guió. Uns, que n’estan fins als nassos, del “madrilenyocentrisme”, xiulen l’himne. Els altres, amb el BOE a la mà, amenacen amb fer lleis per protegir els símbols. La llei de l’embut, el reglament del xiulet: patètic i perillós alhora, en un país on el govern legisla sempre contra qualsevol protesta, amb una extraordinària sensibilitat democràtica, sens dubte, i un respecte exemplar a la dissidència i la crítica… Les multes són el de menys: sempre pensen en la llei, que per a ells és una llosa pesada que et cau al damunt i t’esclafa si goses saltar-te-la. Conclusió? I si ens deixem d’infantilismes i ofenses gratuïtes (sense deixar de denunciar les constants ofenses anticatalanes, per suposat) i ens centrem en coses serioses, amb respecte i seriositat? El joc de les banderes cremades no porta mai enlloc, per divertit que sigui al principi, sobretot si la bandera cremada no és la teva. Xiular els himnes, tampoc. Una altra cosa és tocar els nassos amb imaginació, respecte i gosadia: per exemple, el 9-N, una lliçó impecable. Menys xiulades i més rigor (que és més eficaç) seria una bona recepta per a aquest temps confús, sense guió i amb futurs encara molt oberts i immadurs…
