Francisco González Ledesma per definir el comissari Méndez, el seu personatge més cèlebre, diu que té “ulls de serp vella”. Francament, tot i que González Ledesma fa servir sovint aquesta expressió en parlar de Méndez no havia acabat d’entendre mai a què es podia referir fins que m’he fixat en els ulls d’Esperanza Aguirre en les fotografies seves que han inundat les pàgines dels diaris aquests dies. Els ulls de la serp vella no tenen la vivacitat de la intel·ligència, ni el tel humit de la tristesa, ni la brillantor de la joia, ni la pau dels ulls bovins. Els ulls de la serp vella concentren tota la maldat en fer veure que no miren, són petits i durs i en el fons s’hi concentra l’alegria expectant per la mossegada que són a punt de fer.
Aquests darrers dies hem assistit, entre atònits i divertits, a l’autodemolició del personatge Esperanza Aguirre. Mai ningú, que jo recordi, s’havia engegat tants trets al propi peu i, a sobre, davant les càmeres de la televisió. Si tota la seva campanya ja va ser un despropòsit, la seva postcampanya l’ha convertida definitivament en un personatge de Valle-Inclán: en tres dies ha passat de regalar-li l’alcaldia al candidat del PSOE perquè no governi Carmena a oferir un govern de concentració, amb Carmena inclosa, per acabar desdint-se tant d’una cosa com de l’altra i atribuir-ho tot, com sempre, a una mala interpretació de les seves paraules. Potser l’episodi més grotesc de tot plegat va ser l’admissió de no haver llegit el programa electoral de Ahora Madrid cinc minuts després d’haver-se dedicat a desqualificar-lo d’una forma barroera. Clar que, com es pot esperar d’Aguirre que es llegeixi el programa electoral de l’adversari si va tenir la patxorra de presentar-se ella mateixa a les eleccions sense programa? Aguirre s’ha acabat creient el personatge que s’havia creat i el mateix personatge l’ha acabat devorant.
Ara que aquest personatge sembla que definitivament se n’està anant aigües avall la pregunta que es fa tothom és com és que aquesta dona, llesta i poc intel·ligent al mateix temps, que presumeix de la seva poca cultura i d’una mala educació que només pot exhibir alguna gent de classe alta, ha pogut tenir la vara alta durant tant temps. Com és que se li han fet tants compliments i se li ha dedicat tanta atenció mediàtica? Per què si li han rigut tantes gràcies i tanta frivolitat? I segurament haurem d’arribar a la conclusió que una societat que projecta mediàticament personatges com aquest i els riu les gràcies acríticament és una societat malalta. Malalta en el sentit que no sap com triar els seus referents i els seus fars i, per tant, el risc de dur el vaixell cap a l’escullera és més que considerable.
Ha calgut només confrontar l’espantall d’Aguirre amb una persona carregada de dignitat i decència com Manuela Carmena perquè el personatge es fongués com un bolado. I aquesta em penso que és la gran lliçó: Aguirre ha durat el que ha trigat a trobar al davant una persona amb un cert gruix que li ha fet de mirall i que l’ha confrontat amb les seves pròpies misèries. Ara, la pregunta que ens hauríem de fer tots és com hem permès que en els últims vint anys la política espanyola hagi estat més plena d’esperanzas aguirres que no pas de manuelas carmena.
