Ja sabíem que el nou Ajuntament seria més plural però de més difícil governança. I tot i no arribar als nivells de fragmentació de Sabadell, s’evidencia que governar la ciutat els propers anys no serà senzill. Ara estem en els primers compassos d’un ball que serà llarg i que es prolongarà més enllà del 13 de juny, en què s’elegiran els nous alcaldes. La perspectiva del 27-S és darrera de les previsions dels partits i no ajuda a crear arquitectures de govern sòlides. En aquest escenari, a Terrassa en Comú, li toca demostrar que ha fet el segon millor resultat i juga a construir una alternança de tots contra el PSC i provocar un canvi profund. A ERC, que ha tret un resultat molt digne, ja li va bé apuntar-se a emfatitzar que el resultat del PSC és bo però no suficient i jugar a un projecte alternatiu. El problema és que CiU difícilment pot entrar en aquest plantejament. Encara que Matilla no sigui Colau, el suport de CiU a una alternativa d’esquerra (CUP inclosa) acabaria portant a decisions molt allunyades del tarannà de CiU i ressonaria com si a Terrassa el que fa de Trias hagués donat suport al que s’assembla a Colau. Mentrestant, Ballart només ha de garantir que ningú tregui 14 vots el 13 de juny, donat que aleshores, com a llista més votada, esdevindrà automàticament alcalde. Tanmateix, té molt mèrit el resultat de Ballart en l’actual conjuntura del PSC i havent apostat per una llista electoral, per dir-ho elegantment, gens espectacular.
Però, més enllà dels farols i els jocs de números impossibles, queda una ciutat per governar i queden decisions importants que caldrà prendre. I aquí és on cal mirar més enllà. Ballart pot intentar governar sol (gairebé segur que ho haurà de fer fins al 27-S) però li costarà molt construir un projecte de ciutat potent, reformar l’Ajuntament i treure els temes importants de ciutat endavant. Si descarta una aliança amb Terrassa en Comú i passa pàgina de la dupla clàssica del passat PSC-ICV, posarà a prova la cohesió de la nova coalició d’esquerres amb qui es juga una part del seu electorat. Si la seva opció és eixamplar l’espai central de la política terrassenca i governar amb un acord o amb una coalició amb CiU i amb ERC sap que, a més de gestionar l’ombra del procés sobiranista, haurà de ser molt generós. La incorporació però de Sàmper i el mateix Albert poden ser reforços importants per estructurar un govern estable i capaç. Totes les altres alternatives semblen encara més complicades, o no sumen, o directament apareixen com a coalicions contra natura. El propers quatre anys, les ciutats amb governs estables, donat el guirigall municipal generalitzat que es preveu, tindran moltes més oportunitats. Ballart ha de demostrar en aquest mandat que sap fer i liderar equips, tant polítics com de gestió.
Governar una ciutat no és senzill, més enllà de les legítimes opcions ideològiques, hi ha problemes enrevessats, hi ha contradiccions, hi ha interessos contraposats on cadascú té part de la veritat. És moment de transitar del discurs on tot és simplicitat i dicotomia cap a la gestió, on la complexitat treu el nas i no es deixa resoldre tan fàcilment. Terrassa necessita un govern sòlid i una oposició amb capacitat d’influir al govern amb propostes constructives. El nou ple serà molt plural i això augmentarà la riquesa de les perspectives sobre la ciutat. Però una cosa és tenir un ple divers i una altra, convertir el ple en una assemblea imprevisible. És l’hora de la responsabilitat. I és l’hora de la generositat de tots aquells que es creuen que la qualitat de govern de la ciutat val algun esforç i algun sacrifici. L’estabilitat és una oportunitat que Terrassa no pot desaprofitar.