A finals dels anys 80 naixia el Casal Independentista de Terrassa, fundat per una sèrie de joves que provenien de la Crida a la Solidaritat, del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i del Moviment d’Esquerra Nacionalista (MEN). Aquell casal va sembrar la primera llavor d’un independentisme d’esquerra i combatiu a la nostra ciutat. I joves encara més joves van crear la Trepa Independentista, que va derivar posteriorment en els Maulets i Catalunya Lliure.
Després van arribar els anys 90, uns anys durs de divisions i escissions, l’acte per la Diada "El Vallès per la independència" fins i tot s’havia duplicat entre el sector del PSAN i el sector dels IPC. També van ser uns anys molt durs a nivell de repressions. L’independentisme era constantment perseguit i silenciat mediàticament. Terra Lliure, el fantasma d’ETA i altres invents "terroristes" policíacs anaven com a anell al dit per pensar que Terrassa era la Belfast o l’Hernani catalana.
Però, malgrat tot, la resistència estava a l’ordre del dia. I, amb il·lusió, nous projectes també comptaven amb la participació de l’independentisme combatiu: es refundava el Casal Independentista i amb els anomenats Grups de Joves es participava en el "Jove tu també pots", la Plataforma Antiracista (PAFART), les Dones del Sac, el moviment okupa, la solidaritat internacionalista, l’antimilitarisme, etcètera.
Amb encerts, però també amb errors, cal dir-ho, s’anava avançant. Dels Maulets a la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA) i de la PUA a Endavant, per una banda. Del MDT als Joves Independentistes Revolucionaris (JIR) i dels JIR, a l’ Assemblea d’Unitat Popular (AUP), per l’altra. I, al final del camí, el Procés de Vinaròs que va donar peu a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).
El segle XXI arribava amb el sorgiment de Can Pingàs, una veritable escola i un referent d’aquells primers "llocs del rotllo" que s’estenien per a tot el país. Can Pingàs va ser un casal de lluita i d’aprenentatge i va regar aquella llavor dels anys 80, que va continuar creixent. I, en honor a la veritat, les Joventuts d’Esquerra Republicana (JERC) també van tenir el seu paper de confluència a Can Pingàs.
La CUP es va presentar a les seves primeres eleccions municipals. D’aquell 2003 amb tant sols 419 vots, 12 anys després es passava a 4.803 vots i s’aconseguia l’entrada a l’Ajuntament amb una regidora. Han estat una dotzena d’anys de lluita des de Can Pingàs, la Balma, el Kasalet, l’Estapera i ara el Casal l’Atzur, que ha agafat el relleu.
La CUP d’aquests darrers quatre anys s’ha forjat amb tota una sèrie de joves que, picant molta pedra i sense abandonar mai el carrer, han mantingut encesa la flama de les lluites populars, sense ometre que el factor "David Fernàndez" també ha influenciat a Terrassa.
L’entrada a l’Ajuntament de la Maria Sirvent és una petita victòria de l’anticapitalisme, del feminisme i de l’independentisme. Dilluns 25 de maig, com des de sempre ha fet, com des de finals dels 80, malgrat tot, el sol sortia de nou i Terrassa semblava més resplendent, més roja i més lliure. La història ens devia aquesta albada.
