Pentecosta representa l’inici de la missió de l’Església, mitjançant l’impuls i la gràcia de l’Esperit Sant. La Pentecosta és la manifestació de l’Església, el do de Crist al món, fruit de la seva immolació a la creu. La Pentecosta marca també la jornada de la missió dels seglars en la comunitat eclesial.
La Pasqua de la comunicació de l’Esperit Sant -popularment coneguda com la "Pasqua granada"- és el fruit de la redempció de Crist, que té lloc per obra de la seva mort i resurrecció. Sant Ireneu de Lió -un dels grans testimonis de la fe de les generacions properes als apòstols- diu que Jesucrist i l’Esperit Sant són com "les dues mans de Déu pare", que operen per a la salvació del món, per retornar la creació sencera, alliberada del pecat, al designi primer de Déu. I un himne de l’Església es refereix a l’Esperit Sant com a "digitus paternae dexterae", el dit de la mà dreta de Déu Pare.
El Concili Vaticà II va ser sobretot el concili de l’Església, completant una visió que havia quedat incompleta en els treballs del Concili Vaticà I, que es va haver d’interrompre de forma imprevista per l’entrada de les tropes de Garibaldi a Roma per la "bretxa de Porta Pia". La visió de l’últim Concili Ecumènic és d’una gran riquesa: contempla l’Església unida profundament a Crist, com la seva continuació en el temps i en l’espai, com el "sagrament de Crist".
El mandat missioner del Senyor ressuscitat als apòstols té el seu fonament últim en l’amor etern de la Santíssima Trinitat i en la missió de l’Esperit Sant, segons el designi de Déu Pare. Jesús, després de completar la nostra salvació amb la seva mort i resurrecció, fundà l’Església i envià els apòstols per tot el món, com Ell havia estat enviat pel Pare: "Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres" (Jo 20,21).
La Pentecosta ens invita a renovar el nostre amor i el nostre compromís amb l’Església, cadascú segons la seva pròpia vocació i el ministeri que hagi rebut en ella. Ens convida a "sentir amb l’Església", la qual cosa és una de les expressions del nostre amor a ella.
El papa Pau VI, beatificat el 19 d’octubre passat, és present a la nostra memòria pel seu gran sentit de l’Església, pel seu gran amor a l’Església, per la seva proximitat als teòlegs del misteri de l’Església, com Journet i Con-gar.
Amb ocasió de la seva mort, esdevinguda el 6 d’agost de 1978 a Castelgandolfo, es va donar a conèixer un escrit del seu puny i lletra titulat "Meditació sobre la mort", el seu testament espiritual, on escriu:
"Prego al Senyor que em doni la gràcia de fer de la meva mort propera un do d’amor a l’Església. Puc dir que sempre l’he estimat, fou el seu amor el qui em tragué del meu egoisme mesquí i selvàtic i em va encaminar al seu servei i per a ella, no per a una altra cosa, em sembla que he viscut. Però voldria que l’Església ho sabés, i que jo tingués la força per dir-li-ho com una confidència del cor que només al darrer moment de la vida hom té el coratge de fer."
