QUESTA frase del gran filòsof mexicano-argentí Néstor García Canclini reflecteix perfectament l’ànim amb què la majoria de ciutadans vivim aquestes hores prèvies a les eleccions de diumenge. No sabem què passarà demà, ni a Terrassa ni a moltes altres poblacions, però tenim el convenciment que res ja no serà igual, encara que manin els mateixos perquè no podran fer les mateixes coses.
Es té més o menys la intuïció que a Terrassa hi haurà un Consistori fragmentat, sense cap força que destaqui clarament damunt les altres i que, per tant, governarà qui tingui més capacitat per teixir complicitats i per atraure els altres cap al seu terreny. No n’hi haurà prou, em penso, amb ser la força més votada per governar, comptaran més les ganes que tinguin els altres de treballar amb tu. Alguns hauran d’aprendre sobre la marxa que lideratge no vol dir manar sobre els teus sinó ser capaç de seduir el conjunt perquè avanci cap allà on creus que s’ha d’anar. Ara no es tracta de vèncer sinó de convèncer.
Fins ara els governs de coalició s’han muntat a partir de dos factors, l’increment de sensibilitats i el consegüent encariment del producte. Ara no podrà ser així perquè els pressupostos no permetran aquestes alegries de la biodiversitat. Abans els governs de coalició consistien en la delimitació de les parcel·les de poder i la suficient irrigació dinerària d’aquestes parcel·les perquè el tinent d’alcalde responsable se sentís realitzat, d’aquí venia l’encariment del producte. Posaré un exemple d’una altra ciutat perquè ningú no se senti ni al·ludit ni interpel·lat: Imma Mayol i els 200.000 euros de l’arbre de Nadal que s’il·luminava pedalant una bicicleta. Si als ciutadans ja els costava d’entendre aquesta manera de fer les coses en èpoques grasses, dubto que s’avinguin a entendre-les en els temps que corren. Per tant, qui vulgui ser alcalde no podrà fer servir els diferents capítols del pressupost municipal per seduir els possibles socis. Com s’ho farà, doncs? Utilitzant un instrument antic com les ciutats que es diu política.
En aquest context aquells partits que hagin fet un programa electoral més sòlid tindran més possibilitats d’èxit perquè l’experiència diu que és més fàcil debatre sobre propostes concretes i raonades que sobre eslògans de campanya. I el qui és capaç de fer que els altres discuteixin sobre el seu document posat damunt la taula ja té bon tros de la partida guanyat. L’altre tros dependrà de la capacitat d’escoltar i de negociar que tinguin els qui s’asseuen en aquesta taula, que això ja són figues d’un altre paner. En aquest sentit trobo arriscada la llista que ha fet l’actual alcalde plena, en els primers llocs, de gent segurament amb molts valors però amb escassa experiència política. Qui negociarà en nom seu, els nous o aquells que tenen experiència però han estat relegats a posicions obscures a la llista? Serà curiós i significatiu de veure.
I una última reflexió arran del que li està passant a Susana Díaz en la negociació de la seva investidura: qui es posi “estupendo” corre un alt risc de prendre mal!
