ERMETIN-ME començar l’article sortint amb un ciri trencat. Són quinze dies de campanya electoral i un, avui, de reflexió. No els sembla que l’ideal seria fer-ho al revés: un dia de campanya electoral, i quinze de reflexió? O, encara millor: el convenient seria que els diversos partits i candidats que competeixen per governar la ciutat es donessin a conèixer al llarg dels quatre anys previs a les eleccions, de manera regular, amb les seves crítiques, denúncies i propostes. Els ciutadans, com que ja els coneixeríem prou bé, en tindríem prou si quinze dies abans de les eleccions ens feien arribar una síntesi del seu programa electoral amb els punts forts, les línies bàsiques i les seves preses de posició en els debats tinguts durant tota la legislatura. Després, amb calma, en faríem una lectura comparada. I, durant els dies de reflexió, els candidats simplement haurien d’estar a la nostra disposició per poder-nos aclarir dubtes. Finalment, arribaria el dia de les eleccions, i votaríem amb coneixement de causa i amb responsabilitat.
En canvi, ara es deixa tot per als quinze dies de campanya. Apareixen candidatures oportunistes d’organitzacions de les quals no hem sentit res durant els quatre anys anteriors. Unes, perquè ni existien. Altres, perquè viuen en un son letàrgic i només es revifen en campanya, finançades des de qui sap on. A l’altre extrem hi ha el PSC, que és l’únic que pot fer campanya des de tres anys abans, aprofitant la xarxa clientelar teixida tenaçment durant 36 anys, potser inspirada en el caciquisme dels temps d’Alfonso Sala. I, entremig, hi ha els partits que, a causa de les lògiques internes de les seves organitzacions, només disposen d’una precampanya breu i d’una campanya intensa però poc eficaç a l’hora de generar la confiança necessària entre l’electorat.
Concentrar la campanya en quinze dies, d’altra banda, genera confusions. Encara estic xocat per l’atreviment d’una candidatura de repartir propaganda electoral a l’entrada d’un centre educatiu com el Conservatori de Música. Això sí: per a tranquil·litat de la Junta Electoral, no portava l’estelada… I m’ha sorprès veure, per exemple, com els darrers dies han aparegut cartells d’una candidatura local amb les cares d’una candidata de fora de Terrassa o les d’un polític espanyol que ni es presenta a les eleccions. Es tracta d’estratègies de mercat utilitzades, qui ho havia de dir, pels qui són contraris als mercats! O hem rebut la papereta d’un partit d’aquests que diuen que unes municipals no es poden llegir en clau sobiranista, acompanyada d’una publicitat genèrica per a tot Espanya -amb la foto del líder estatal- i sense cap referència a la candidatura terrassenca. És el de sempre: l’única clau d’anàlisi que els val és la del sobiranisme espanyol, que aquest sí que és bo i, sobretot, constitucional.
Demà ens caldrà prendre una decisió molt rellevant. Podem fer que el PSC arribi als 40 anys de poder municipal, per exemple, més dels que va durar el franquisme. Podem anar a votar emprenyats amb tot i tothom, a la contra, i a veure què passa. Podem votar els programes que ens donin més garanties per fer possible el tipus de societat a què aspirem. Podem votar candidatures que reforcin el camí d’emancipació política que ha emprès el nostre país o les dels que l’entrebancaran. Podem fer de tot. I, del que passi llavors, en serem responsables i no podrem pas dir que la culpa és dels polítics.
El convenient seria que els partits i candidats es donessin a conèixer al llarg dels quatre anys previs a les eleccions
