Llegeixo en aquest diari les declaracions d’un conjunt de ciutadans sobre les virtuts terapèutics de tenir un hort.
Algun, fins i tot, afirma que el fet de tenir un hort li ha canviat la vida. En aquest cas, els que diuen això són pacients del Consorci Sanitari de Terrassa, concretament de la seva unitat de salut mental, que troben en el treball a l’hort unes clares virtuts terapèutiques.
Les virtuts de treballar la terra es coneixen des de fa molts anys, només cal llegir Virgili, Horaci o Fray Luis de León per tenir-ne el convenciment. No em puc estar de citar, d’aquest últim, un fragment de la seva Oda I, “Vida retirada”, on diu: “Del monte en la ladera,/ por mi mano plantado tengo un huerto,/ que con la primavera/ de bella flor cubierto/ ya muestra en esperanza el fruto cierto”. El cito ni que sigui per constatar que això dels “ripios” no és propietat exclusiva del lletrista de l’Oreja de Van Gogh!
Encara que Fray Luis era agustí i no benedictí, sembla que, en aquest sentit, seguia més aviat la regla de sant Benet, que estableix per als monjos la necessitat de combinar el treball intel·lectual amb el treball físic, “ora et labora”. Això es pot veure clarament en les cel·les dels monestirs cartoixans, en què cadascuna té associat un espai per a l’hort. No he sabut mai, però, si cada monjo s’havia d’alimentar del que conreava o si se’n socialitzaven els productes. Si fos el primer cas, jo hauria passat molta fam si m’haguessin fet cartoixà! El meu besavi va construir per als seus fills tres cases al carrer del Gall, al final de les cases, després del cobert, hi havia un pati i, després del pati, un hort, que jo recordo llarguíssim, que anava a parar a un rec que desguassava al torrent de Vallparadís. Era un hort magnífic, que menava amb gran paciència i encert el cosí germà del meu pare. De petit m’agradava molt anar a veure com aquest parent regava l’hort, era un petit prodigi veure com l’aigua anava resseguint l’espai entre els cavallons ben alineats, com hi creixien les verdures, la saviesa amb què es lligaven les tomaqueres i el treball dur de la collita. Només qui hagi collit patates pot tenir idea de com de lluny queda la terra quan t’hi has d’ajupir tot el dia i com és de gratificant poder plegar allò que has conreat amb les teves pròpies mans. No és el meu cas, en aquell hort jo només hi anava a fer nosa i, si de cas, a veure extasiat la saviesa amb què es produeixen els que saben treballar la terra.
S’atribueix a Macià la frase que “cada català ha de poder tenir la seva caseta i el seu hortet”. És un programa de mínims si el comparem amb el de Prat de la Riba com a president de la Mancomunitat, que en el seu discurs d’investidura va dir que cada ajuntament havia de tenir “una escola, una biblioteca, un telèfon i una carretera”, és a dir, que tothom s’ha de poder beneficiar de l’accés a la comunicació i el coneixement.
Paradoxalment, mal que bé, el programa que anunciava Prat de la Riba s’ha dut a terme: tenim una notable xarxa de carreteres i de biblioteques, les mateixes carreteres s’han fet servir per dur el cable a molts indrets del país i no ens podem queixar del nombre d’escoles, una altra cosa és el que hi passi a dins. En canvi, el programa de Macià, que semblava més modest, cada cop està més lluny de veure’s satisfet. Ja no dic la part de poder tenir accés a un hort sinó a tenir accés a un habitatge, ja no dic una caseta, que amb la gent que som sembla quimèric, sinó un piset, un espai que, ho sigui o no, puguis sentir-te com a teu, un lloc on puguis dir-ne “casa teva”.
Temo que les esquerres s’han passat una bona part del segle XXI defensant els imprescindibles drets de les minories i això els ha fet perdre de vista que, perquè les minories vegin reconeguts els seus drets, la majoria també els hi ha de poder tenir. Si no som capaços de poder garantir el dret a l’habitatge, el dret a una justícia ràpida i, sobretot, justa, el dret a una sanitat sense llistes d’espera quilomètriques i el dret a un ensenyament digne d’aquest nom temo que el carro anirà irremissiblement pel pedregar!