Josep Ballbè i Urrit
Fa molt de temps que no sento parlar ningú de valors. Venen a ser aquelles conviccions personals que menen la nostra existència envers allò que, com a persones, volem esdevenir.
Per a mi, això té una fondària cabdal. Per tant, no podem parlar d’educació si no transmetem valors. Arribats a aquest punt, només els podem comunicar per la via del testimoni i de l’exemple personal.
Establint un exemple ben entroncat amb l’actualitat, un mestre no pot educar per a la pau –malgrat que en parli a tort i a dret– si fa servir un llenguatge agressiu, humiliant, sanyut i enverinat. A partir d’ací, la seva adquisició no es recolza en la ciència infusa, sinó en la voluntat esforçada de l’alumne. Aquest mateix principi és extrapolable a la família: els pares són els primers “mestres” dels fills.
Massa sovint, el jovent actual es troba mancat de referents. En el camí del seu creixement personal, tampoc no necessiten grans professionals. Sol viure en la recerca de trobar “líders” compromesos en fites que els esperonin. Tanmateix, les xarxes socials els poden arribar a girar el cervell… Un fet que ho defineix prou bé rau en els més de 800.000 joves espanyols que van votar un estirabot de partit polític (“Se acabó la fiesta”) a les proppassades eleccions europees. Quin nyap!
Ampliant el ventall, vull palesar el nivell molt baix de la majoria dels nostres polítics. El seu llenguatge s’ha tornat cridaner, de mercadal, ofensiu, maleducat i groller. L’únic objectiu que es persegueix és ofendre i desqualificar l’adversari. D’acord amb la seva “professió” haurien de predicar el valor de la democràcia… Temo molt –i em voldria equivocar de pal a pal– que no trigarem a veure, en un Parlament (nacional o autonòmic), agressions físiques entre contrincants de diferents partits. Pels mitjans televisius, hem visualitzat escenes d’aquest tipus a cambres legislatives d’altres països. Les trifulgues, la teatralització i les bronques s’han convertit en brou de cultiu… I no té més raó qui crida més.
La tàctica de l’“i tu, més” quan s’esbatussen uns i altres em genera molta pena. No prenc posició o partit per cap línia política concreta. Tant se val parlar del PP, PSOE, Vox, Sumar, ERC, Junts, Podemos o de qualsevol “bunyol” que pugui sorgir ací o allà. Advoco per la recuperació de les bones maneres, l’educació en majúscula. En definitiva, pels valors de sempre. No ha de ser tan difícil que les aigües tornin a llera. No demano gran cosa. Tot plegat implica implantar el famós “seny català” al reglament i protocol de cadascuna de les cambres. O bé per interpretar, en justa mesura, el nucli del títol del meu article.
