Maria Glòria Farrés és una de les veus radiofòniques més conegudes arreu del país. Va conèixer la ràdio amb 16 anys i des de llavors, ha dedicat tota la seva trajectòria professional a aquest mitjà, presentat nombrosos programes a Ràdio Terrassa i fent, sobretot, radioteatre. Porta 89 anys a peu de micròfon, conduint actualment el programa “Radioteatre” a Matadepera Ràdio. En aquesta mateixa emissora ha presentat diferents espais i propostes com “Només clàssica” o “Adaggio“. L’any 2022 Farrés va rebre una Menció d’Honor dels 22 ns Premis Ràdio Associació per la seva llarga trajectòria vinculada a la ràdio.
Va començar a fer ràdio amb 16 anys. Què la va portar a aquest mitjà, com va començar? Va ser una mica per casualitat. A mi m’agradava molt llegir en veu alta i jo sabia que quan ho feia, canviava les veus dels personatges del llibre o obra que tingués a les mans. Jo veia que havia de canviar de to amb cada personatge i això em motivava a continuar llegint. Tenia un germà que tenia contacte amb el qui aleshores era director de Radioteatre de Ràdio Terrassa, i un dia parlant-hi, li va dir que faltaven veus de dona al programa i el meu germà va proposar que hi anés. Em vaig presentar, vaig provar i m’hi vaig quedar.
Ha dedicat tota la seva trajectòria professional a aquest mitjà, per quin motiu? Alguna vegada s’ha plantejat fer altres coses? A dins la ràdio ho he fet tot. Vaig entrar com a veu de radioteatre, però després el cap de programació em va escoltar i se’m van fer altres propostes i, per tant, vaig poder fer de tot. A part de la ràdio no m’he plantejat fer una altra cosa. Si vaig deixar de fer ràdio en un moment determinat és perquè vaig considerar que la meva vida havia de donar un tomb. Vaig fer de mestressa de casa i mare de família, en aquella època allò era el primordial. Però la vida una altra vegada em va portar a la ràdio i des d’aquell moment no he deixat de fer-ne. He portat programació, part tècnica, locutori i Radioteatre. Aquest últim no l’he deixat mai, sempre ha sigut l’additiu que m’ha mantingut a dins el mitjà.
Què és el que la va enamorar del radioteatre? El mateix ambient que creaven els actors. Em sentia molt bé fent-ho. En aquella època la gent que hi treballava era senzilla, amb inquietuds culturals, que no tenien tantes facilitats com ara per tenir accés a informació. Es creava un món totalment a part, t’oblidaves del que havies fet durant el dia i a les 21 hores del vespre estàvem convocats per fer radioteatre. A partir d’aquesta hora, aquella gent no era la mateixa. Esborràvem el cansament del dia i ens convertíem. Hi havia alguna cosa que transcendia, tots ens estimàvem i no hi havia trifulgues ni baralles per qui feia més o menys. Si només em tocava llegir dues ratlles, tenia la convicció que en vindrien moltes més. Potser això és el que em va fer pensar que no ho podia deixar mai, el que em va enganxar i el que em manté encara aquí.
Encara sent els nervis previs al directe? Això es perd mai? Sí, encara els sento. A mi sempre m’ha passat. Abans d’encendre’s el llum de locutori jo sento les papallones. Quan s’encén tens aquell to dubitatiu que et fa plantejar si donaràs el to correcte. Avui encara hi és aquesta sensació.
El 2022 va rebre una Menció d’Honor dels 22 ns Premis Ràdio Associació. Com es va sentir? Em preguntava a mi mateixa el perquè. Han sigut molts anys dedicats a la ràdio, jo pensava que si havia d’haver-hi una compensació física, aquesta l’hauria de fer jo, perquè a mi la ràdio m’ho ha donat tot. M’ha donat la felicitat d’haver trobat la persona que m’ha acompanyat tota la vida de matrimoni, m’ha donat la satisfacció de saber que m’han escoltat i que el que jo he dit ha tingut un valor, i m’ho han fet saber. I sobretot, sentir-me contenta d’haver fet una feina. Jo soc una persona que m’agrada fer molt bé les coses, tot sabent que no les faig perfectes, però si han considerat que era important donar-me aquesta menció, ho accepto i ho agraeixo.
El periodisme ha canviat molt amb els anys. Com veu aquesta evolució en el sector de la ràdio? L’ànima de la ràdio és la mateixa, el que han canviat són les persones i les idees. Quan va aparèixer la televisió, van canviar moltes coses. A la ràdio, per exemple, han canviat els micròfons. Hem passat dels grans als petits que es posen darrere l’orella i queden discrets. Per arribar fins aquí hi ha hagut un procés d’anys i innovacions. Quan va sortir la televisió vam topar amb una pedra grossa i sabíem que no teníem gaire cosa a fer, perquè aquesta ho feia tot, sobretot donava imatge. Però després es va veure que escoltant la ràdio podies fer altres coses, com treballar i escoltar-la de fons. Es va deduir que els de la televisió ens retirarien als de la ràdio, però el dia d’avui hi ha programes de ràdio que són tant o més importants que els de la televisió. Han canviat les coses i ho hem d’acceptar, però la teva idea, la teva manera de fer i el teu sentiment no te’l poden canviar.
Admira algú del sector radiofònic? Sentia admiració per aquelles veus fantàstiques que es dedicaven al radioteatre i al doblatge, però gairebé totes han desaparegut. Aquelles veus eren les meves icones. Pel que fa a la feina dels periodistes, malauradament hi havia moltes més veus masculines que femenines, però per exemple, a mi m’agradava molt sentir el Federico Gallo. Dels que han anat entrant després, m’agrada la manera en què m’expliquen el que volen dir, però tant com admirar, no.
Hi ha alguna cosa en particular que no li agradi? La persona que té un deix de veu que no em sona, no m’agrada. No em puc creure el que em diu per què té un deix de veu que no em resulta tan agradable. A la meva època era primordial la veu, tenir-la agradable, una bona dicció i una bona lectura. Aquella veu t’acompanyava moltes vegades a la nit, per tant, no podia ser qualsevol. Avui això no es mira tant, és mira el to, el que vol dir i com ho diu. Però a la meva edat és normal que em senti així.
Si pogués tornar a començar, escolliria el mateix camí? Sí, sense cap dubte. Potser si sabés que m’entrebancaria en algun moment, ho evitaria o corregiria, però l’entrebancada és necessària per fer-te forta i tirar endavant. Tota aquesta experiència em serveix i no tinc per què canviar-la. Tornaria a passar pel mateix, inclús per totes les proves que em van resultar dures i per totes aquelles persones amb les quals em va ser difícil tenir a la vora. Però hem arribat fins aquí i estic molt contenta d’haver fet el que he fet.
