La Mariel Aguilar és una cantant d’òpera de Buenos Aires que, per manca d’oportunitats i inseguretat al seu país natal, va deixar-ho tot i es va traslladar a Matadepera amb l’esperança de crear una vida millor. Després de passar pel conservatori i especialitzar-se en cursos de música antiga i lírica, va continuar formant-se al Cor del Teatre Colón. També ha format part del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Des del 2005, la podem veure a l’escenari del Gran Teatre del Liceu.
Quina és la teva història? Quan arribes a Matadepera? La meva història és la de molts, simplement és més inusual per la professió a què em dedico. Vaig venir a Barcelona el 2002 cremant naus a Buenos Aires, la meva ciutat natal. Allà ho vam vendre tot, pis, cotxe, vaig renunciar a la meva feina i vam venir amb el meu exmarit i dos gats aquí. És la trista situació d’escapar de la teva terra per manca de possibilitats, inseguretat i ganes d’alguna cosa millor. La vida va fer que el meu exmarit fos això, el meu ex; i el destí va fer que primer conegués la meva millor amiga aquí i qui és el meu marit avui, tots dos de Matadepera. Visc aquí des del 2010.
Quina va ser la teva formació per esdevenir cantant d’òpera? A Buenos Aires vaig estudiar el Professorat superior de cant. Són aquestes carreres que et preparen per ser professor, però igual que moltes, no cobreixen tots els aspectes per desenvolupar una carrera professional. Això depèn de la dedicació de cadascú. Jo vaig ingressar al Conservatori amb 15 anys i tots els meus companys volíem ser cantants lírics solistes com Maria Callas, Pavarotti o en el meu cas Christa Ludwig. Allà vaig aprendre fonètica italiana, francesa i alemanya, història de la Música, una mica de Piano, per descomptat uns quants anys de solfeig… matèries imprescindibles per a un cantant. Després van venir els cursos especialitzats en música antiga, Lieder, més i més classes particulars… Per a molts cantar és força natural. Per mi va ser un calvari. Tots elogiaven la meva veu per gran i pels greus absolutament inusuals, perquè soc contralt i escassegem, però per mi dominar l’instrument em va costar molt.
Com i quan inicies la teva carrera musical professional? Amb nou anys volia ser cantant o veterinària. Als onze em van acceptar al Cor de nens del Teatre Colón de Buenos Aires gràcies a la meva veu fora del comú “tot i que era massa gran”. Sempre escassegen les veus greus i més amb nou anys. Estava acabant el conservatori quan amb 21 anys m’avisen d’un concurs per cantar al Cor del Teatre Colón. Em van agafar per cobrir una suplència per malaltia i van acabar sent vuit anys de meravellós aprenentatge. Gràcies a aquests anys soc qui soc. Però és cert que la meva veu em dominava a mi. L’estudi mai va cessar i va ser molt de temps després, aquí a Barcelona, quan vaig poder per fi dir “ara sí”. Cantar abans era un esforç, gairebé una desil·lusió diària de no aconseguir fer allò que volia. Ara és pur plaer. Continuo tenint al cap això de veterinària…no ho descarto.
Quina ha estat la teva evolució en aquest sector? En arribar aquí vaig fer diverses audicions i vaig formar part del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, i després el salt al Cor del Gran Teatre del Liceu, on soc actualment des del 2005. Cantar al cor és un repte col·lectiu. S’uneixen individualitats per formar un color comú, una unitat, no cada individualitat. És un renunciar al propi protagonisme per obtenir el resultat desitjat. Aportar-ho tot, veu, concentració, dedicació, perquè no es noti que tu hi ets, sinó que ets una part. També això és tot un aprenentatge.
És un sector competitiu? Com ho gestiones tu? Definitivament és un sector competitiu i ingrat. Per mi hi va haver un període en la meva vida en què desitjava cantar com a solista i encara que no desitjava dormir en hotels, viatjar contínuament, no tenir la família ni amics a prop, quan desitgem una cosa no pensem en tots els aspectes que comporta. Tothom pensa en aquells minuts d’aplaudiment final on avui dia tots et filmen, aplaudeixen i victoregen. Després la gran majoria dormiran sols a l’hotel. I si parles un altre idioma…ni t’explico. Recordo parlar amb Marianne Cornetti, una fabulosa mezzosoprano nord-americana que va venir a cantar al Liceu l’Amneris de l’òpera “Aida” i ens explicava: “vaig sortir de casa meva amb aquestes maletes fa vuit mesos”. Em vaig adonar que no volia aquesta vida. M’encanta viure a Matadepera, que em despertin els ocells o els meus tres gats i tornar al final del dia amb la meva parella. Soc molt feliç. És cert que si venen nous projectes i nous desafiaments segur que seran benvinguts.
Hi ha hagut alguna interpretació que t’hagi marcat particularment? He tingut la sort de viure molts moments meravellosos gràcies a la meva professió. Recordo tants….“Fedora“ de Giordano al Colón amb Plácido Domingo, Mirella Freni i Sherryll Milnes va ser un dels més meravellosos. Allà debutava Mirella Freni al Colón. Mai no havia estat allà i cada nit, quan ella posava un peu a l’escenari i abans d’emetre ni tan sols la primera nota, una ovació més gran que la de qualsevol camp de futbol, feia parar l’orquestra i durant eterns minuts se l’ovacionava. Era impossible cantar després d’una emoció semblant. I com ho feia ella… També l’increïble Samuel Ramey a “Mefistòfel” de Boito. Lleona Mitchel a “Don Calos” de Verdi. Aquí a Barcelona recordo especialment “Andrea Chenier” de Giordano amb Jonas Kaufmann, Ludovic Tezier i Sondra Rodwanowsky amb posta de Mc Vicar, o la “Manon” de Massenet de Natalie Dessay i Rolando Villazón també amb Mc Vicar a la règia, o el Tristan und Isolde de 2010.
Quins objectius professionals t’agradaria assolir en un futur pròxim? Ara estic força bolcada al Lied. El novembre passat vam fer un concert a Barcelona que potser podrem repetir a Terrassa o on vulguin que anem. Soc molt dolenta fent promoció. També estem veient amb uns amics de muntar un d’àries i duos d’òperes.
I on et podem veure actuar aviat? Fins que no tingui data per a algun d’aquests concerts, si em voleu veure, m’haureu de buscar entre els meus companys a l’escenari del Gran Teatre del Liceu. Allà us espero.
