TEATRE NO PROFESSIONAL. Anna Bitrià és una apassionada del teatre des de l’adolescència i al llarg dels anys ha col·laborat, ja fos com a directora, creadora o actriu, en nombrosos grups amateurs. Actualment és membre de Fem Teatre Fem, una formació vinculada al Casal de la Dona que aquesta tarda representa “El conte del capi-patriarcat” al centre cívic President Macià.
Vostè dirigeix “El conte del capi-patriarcat”…
Primer de tot vull deixar clar que en sóc la codirectora, conjuntament amb la Carme Dencas. Portem molts anys treballant juntes. Des que ens vam conèixer a l’Institut del Teatre que no hem parat. Sempre ens hem entès molt bé.
Suposo que tenen interessos comuns.
Entenem la cultura com un espai de creació i a més ens ho passem molt bé. No ho fem pels diners, perquè sempre hem treballat en grups amateurs, sinó per relacionar-nos. Quan estàs assajant es creen uns lligams i, com que al teatre treballes amb les emocions, s’estableix un vincle emocional. Hem fet onze obres amb grups diferents i seguim mantenint la relació amb totes les persones amb qui hem col·laborat. També fem teatre per generar processos de reflexió.
Les seves obres sempre tenen un component social?
M’agraden les obres que reflecteixen la realitat que vivim i que t’interroguen sobre la vida. Fem obres socials i quotidianes. Volem fugir de la cultura de consum, que sempre és el mateix. No volem que ens enredin. I els clàssics, com Shakespeare, estan molt bé però ens hem de renovar, s’han de crear coses noves. I les coses innovadores i interessants sempre surten dels marges.
Suposo que quan feien “Els Pastorets” era una versió crítica i alternativa.
Sí, i tant! Els fèiem a l’Hospital de Terrassa, amb els metges, les infermeres i altres membres del personal. Quan van externalitzar els laboratoris de l’Hospital ho vam incloure a l’obra com a crítica.
Va guanyar un premi d’interpretació amb una obra sobre la immigració, oi?
El Ciutat de Terrassa a la millor actriu per “Adivina quién viene a sopar”, una obra sobre uns catalans que no volen que la seva filla es casi amb un andalús. Després en vam fer una segona part en què l’andalús no vol que la seva filla es casi amb un magrebí.
En tots aquests anys de fer teatre deu haver viscut moltes anècdotes.
Durant la vaga de fam dels marroquins sense papers vam muntar l’espectacle “Armas de construcción masiva”, en el qual es recitaven poemes en diferents llengües, català, castellà, basc, àrab… Els nois magrebins que hi participaven no havien llegit mai poesia abans però un d’ells em va explicar més tard que havia aconseguit feina gràcies a un dels poemes.
Com és això?
Treballava a la construcció i el seu cap li va dir que el despatxava perquè no tenia papers. El noi li va respondre recitant el poema que s’havia après per a l’obra i, quan va acabar, l’amo, amb llàgrimes als ulls, li va preguntar que per què li havia recitat aquell poema. El na-no li va dir que perquè reflectia tota la tristesa, ràbia i impotència que sentia en aquell moment. Total, que el cap va quedar tan commogut que va rectificar i li va acabar fent un contracte.
Una anècdota preciosa i molt insòlita…
Sí. Ara vivim en una època de capitalisme salvatge. Abans hi havia rics i pobres, ara hi ha rics molt rics i indigents.
Això ens porta de retorn a l’obra que representen avui. Què trobarà l’espectador a “El conte del capi-patriarcat”?
Una història del procés de desenvolupament del capitalisme des del segle XVII fins ara, explicada per unes catedràtiques que veuen interrompuda constantment la seva conferència a causa de les intervencions d’una periodista, una dona de la neteja i un pintor.
Aquests personatges aporten tocs d’humor?
Aquests personatges estableixen una complicitat amb el públic. El text en què ens hem basat per crear l’obra era interessantíssim però feixuc per la gran quantitat de dades. Les intervencions d’aquests personatges fan l’obra més propera. La vam estrenar l’any passat a les Arenes en una funció solidària del festival Sam Sam i després l’hem representat a molts centres cívics. A tot arreu hem tingut una bona acollida per part del públic. Vull fer constar que a Terrassa tenim uns centres cívics meravellosos però que no estan prou aprofitats perquè els caps de setmana solen estar tancats.
Quantes persones treballen en aquest muntatge?
Som onze, nou dones i dos homes, un dels quals és un tècnic.
La funció d’avui s’inscriu en el programa d’actes del Dia Internacional de les Dones. Fem Teatre Fem és un grup vinculat al Casal de la Dona, oi?
Tenim una unió molt interessant amb el Casal de la Dona. Vull assenyalar que és un grup intergeneracional i molt divers. Totes les dones del grup, a més de feministes, són activistes en altres àmbits. N’hi ha que lluiten en el camp de la sanitat, n’hi ha de la Taula de l’Aigua, n’hi ha d’independentistes, etc. La relació és molt bona, no hem tingut mai cap problema encara que tinguem edats, interessos i idees polítiques diferents. Es pot parlar de tot.
Quins projectes tenen?
Estem preparant una comèdia àcida sobre les eleccions, des d’una vessant feminista. L’estrenarem al festival Sam Sam. A més a més, ens han convidat a representar “El conte del capi-patriarcat” en un ateneu de Tudela.
