El continent de la part més baixa de la Terra, l’Antàrtida, amb una superfície de 14 milions de quilòmetres quadrats (unes 30 vegades el territori d’Espanya), es troba en aquesta època en el seu estiu austral. Cobert en un 98 per cent de la seva extensió de gel, amb un gruix mitjà d’1,9 quilòmetres, aquest desert glaçat on viuen els pingüins ha estat des de fa segles l’objectiu d’aventurers i exploradors. Avui a l’Antàrtida hi coexisteixen bases científiques de diversos països. Des d’un d’aquests emplaçaments destinats a la investigació ens escriu el científic Javier Cacho (Madrid, 1952), que l’any 1986 va participar en la Primera Expedició Científica Espanyola a l’Antàrtida.
Cacho, que recentment ha apadrinat la nova promoció d’enginyers de l’Eseiaat del campus a Terrassa de la UPC, es troba a la base antàrtica búlgara de St. Kliment Ohridski, formant part del programa antàrtic d’aquell país, que a més de la part d’investigació, té un vessant cultural destinat a poetes, pintors, músics i escriptors. Cacho participa en aquesta última categoria, de forma que mentre els seus companys biòlegs i geòlegs desenvolupen investigacions, el físic es dedica a escriure les seves vivències.
Algunes de les impressions que li produeix l’Antàrtida, les recull en el següent article. Al temps que recorda com investigadors espanyols van detectar, quan va començar aquest segle, un augment de la capa de gel al continent… i com en els últims anys se’n comença a percebre un retrocés.
