Quan era petita passava moltes hores amb la meva àvia, que era modista, i tot i que en aquella època ja no treballava, sempre estava arreglant roba o cosint. Com que tenia a mà tants elements de costura, un dels meus jocs preferits era crear roba per a les nines a partir de retalls”, explica la Paula Pinyol, una terrassenca de 23 anys que s’ha aficionat a la costura. “Des de llavors, m’agrada imaginar peces de roba o complements, però mai havia anat més enllà, fins que fa uns mesos vaig descobrir el curs de costura i patronatge de l’Escola Municipal La Llar i em vaig iniciar en aquest món”, diu.
La Shiva Alcázar, una sabadellenca de 33 anys que viu a Montcada i Reixac, també feia vestits per a les nines amb la seva àvia. “La seva veïna era modista. Amb els anys he sabut que la tieta del meu pare cosia i que la meva mare tenia una màquina. Pot ser que sigui de família, pot ser quelcom que vagi amb mi… però m’apassiona, m’encanta”, assegura.
“La meva primera màquina de cosir me la vaig comprar a Irlanda ara fa sis anys. Allà vaig fer un curs i vaig aprendre a fer un coixí, un davantal i una bossa de tela. Vaig aprendre a cosir. Va començar sent un hobby, fent coses a casa per a mi, arranjaments… Mai havia pensat que m’hi podia focalitzar a nivell professional, que és el que vull ara”, destaca Alcázar, que treballa com a dependenta i costurera en una botiga de roba de disseny.
“Treballar a la botiga m’ha obert les portes cap a aquesta professionalització. A més, he fet un cicle formatiu de grau superior en disseny i vestuari. Ara m’estic formant. M’agrada molt la roba d’època i fa dues setmanes vaig començar un curs d’indumentària modernista al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. Estic aprenent molt sobre els patrons de l’època, les robes, els detalls… i per primera vegada faré un vestit”, comenta emocionada.
“Desaparec del món quan estic concentrada fent un patró. Em passen les hores que no me n’adono. Amb el material, quan el toco, connecto molt i m’inspiro”, assegura Alcázar, que explica que al barri on viu, Can Sant Joan, “un grup de veïns estem fent tallers i jo en porto un de costura amb dues amigues. Hi ve gent de totes les edats. És un taller obert i la gent no cal que vingui cada setmana”.
De la mateixa manera que Pinyol i Alcázar, els últims anys moltes noies i alguns nois s’han interessat pel sector de les agulles i els fils. I és que els treballs manuals tornen a estar de moda des de fa un temps. La preocupació per reduir, reutilitzar i reciclar per a un món més sostenible, juntament amb la necessitat de distreure’s, evadir-se dels problemes del dia a dia i desconnectar durant una estona són els motius principals d’aquesta expansió.
La Clàudia Crusat, que el setembre va començar a fer classes de costura, n’apunta un altre. “Sempre ens estem formant intel·lectualment: en informàtica, en idiomes… i les habilitats manuals no les tenim tant en compte i almenys jo no les tenia gaire desenvolupades. Em venia de gust fer quelcom amb les mans i vaig pensar en la costura. Terrassa té molta tradició tèxtil i vaig pensar que segur que trobaria alguna cosa. Em van recomanar la Mercè, de Costur-mida, i hi vaig anar. Des d’un principi em va enganxar”, relata. “El que fem amb la Mercè és molt personalitzat. Tu li dius: ‘m’agradaria fer això’ i ella t’ajuda a fer el patró, t’explica com has de fer servir la màquina… Per molt difícil que sembli en un principi, al final te’n surts. Potser si estigués jo sola a casa, no ho aconseguiria però amb la Mercè, sí. En un mes -jo vaig a l’escola dues hores a la setmana- pots tenir una bossa, un necesser o un nino i és molt gratificant”, assegura aquesta jove de 31 anys.
“Pràcticament tot el que faig és per encàrrec. De moment he fet un necesser, una bossa, un ninot per a un nebot que va néixer fa poc i lligacues per a les amigues. Estic contenta perquè aquest Nadal no he comprat res. Tots els regals els he pogut fer amb les meves mans i penso que això està bé, és una manera de lluitar contra aquest consumisme tan agressiu i compulsiu. A més, la gent agraeix molt que hagis fet tu mateixa el regal; fa més il·lusió que si ho compres”, considera.
“Anant a classe he vist que hi ha molts nens i nenes i joves que fan costura i això no m’ho esperava. Els primers dies també em va sorprendre veure alguns senyors”, comenta Crusat. “Ve gent de totes les edats, tant dones com homes”, confirma Mercè Bernades, propietària de Costur-mida. “És quelcom que va a l’alça. Suposo que es deu a la recerca del foment de la creativitat”, sosté.
A aquesta escola, Bernades ofereix classes personalitzades en què l’alumne escull què vol aprendre i ella l’ajuda a realitzar el seu projecte de costura. “Als nens i nenes, els que més els agrada és fer ninos i als adolescents i als adults, peces de roba. El que més els costa és seguir unes pautes. La gent vol fer les coses al moment”, afirma.
Rosa Rubio, que també és professora de costura, coincideix en aquest punt. “El que acostuma a costar més és entendre que tot necessita temps. Vivim en una societat en què tot és molt ràpid i la costura, com qualsevol altra tècnica artesanal, necessita temps. Quan entenen que hi han de dedicar hores i que les hores que hi dediquen són gratificants, tot va bé”, manté.
“Jo vaig a classe tres hores a la setmana, però a casa i sobretot els caps de setmana, que és quan tinc més temps lliure, acostumo a avançar feina o intento fer algun projecte pel meu compte. Fer roba és un procés que demana moltes hores i sempre que tinc un moment lliure i estic motivada intento avançar”, explica la Paula Pinyol, que és alumna de la Rosa.
“Les màquines són cares i sempre estàs comprant alguna cosa o altra, però si tries bé els teixits i els materials no és de les aficions més cares que hi ha. El que sí que inverteixes més és en temps, ja que la majoria de processos són força laboriosos”, apunta Pinyol. “Hi ha aficions molt més cares. Depèn del que vulguis fer. Hi ha maquinària i material de tots els preus. Sempre serà més barat comprar-te la roba en una botiga ‘low-cost’ però hi ha gent que quan s’adona de tot el procés, ja no vol comprar roba tan barata”, destaca Rubio.
“La gent és molt pràctica; els alumnes no fan coses extravagants. No fan coses gaire diferents de les que porten cada dia. La gent vol coses que pugui fer en poques sessions i que pugui aprofitar”, afegeix la professora. “M’agrada molt la sensació de crear del no-res alguna cosa pràctica que et pots posar i utilitzar. A més, és una forma efectiva de plasmar les teves idees al món real”, diu, en aquest sentit, Pinyol.
“Cosir m’entreté i m’aporta la llibertat i l’oportunitat de ser la que controla tot el procés i el resultat de la peça. Per altra banda, també m’ajuda a guanyar en disciplina i organització i fa que augmenti la seguretat en mi mateixa”, exposa la jove de 23 anys.
“La costura m’aporta molta satisfacció. És tot un procés. Comences del no-res i de mica en mica vas veient com evoluciona. Quan acabes, és molt reconfortant”, sosté la Shiva Alcázar. “La part que m’agrada més és la de quan arriba la idea perquè estic molt emocionada i motivada. Dissenyar i fer el patró també és interessant perquè t’obliga a trencar-te el cap i cosir està molt bé perquè veus com va agafant forma. Hi ha dies que les coses no surten, però quan surten és fantàstic”, destaca.
“Cosir és una manera de desconnectar una mica de la feina i de les preocupacions. Quan has dedicat temps a una cosa, l’acabes i veus que ha quedat bé és molt gratificant. Veure que has estat capaç de confeccionar allò amb les teves pròpies mans és molt bonic”, opina la Clàudia Crusat. “Per mi, la gràcia, més que cosir, és fer els teus dissenys. La Mercè té moltes revistes i material per a poder buscar inspiració però sempre em guio per les necessitats i em fixo amb la gent pel carrer i agafo idees d’un lloc i d’un altre. Després li comento a la Mercè i creem juntes”, indica. “La idea és poder fer coses que necessiti; no haver-les de comprar. De moment, em feia falta un necesser i me’l vaig fer; ara em vull fer un estoig perquè no en tinc. Quan hagi acabat totes les comandes que tinc i s’apropi l’estiu, m’agradaria fer-me algun vestit o alguna faldilla. També tinc un vestit que ja no m’agrada i el portaré a veure si amb la Mercè podem reconvertir-lo una mica”, afegeix.
En aquesta línia, Pinyol explica que ella no acostuma a comprar gaire roba. “Com que la meva àvia era modista, des de petita intentem cuidar molt la roba i sempre que es fa malbé li portem a ella perquè ens l’arregli i pugui durar molt més. Des que cuso, intento arreglar-la jo. Ara intento crear roba per a mi, per intentar suplir coses que normalment compro, però el procés de crear roba és tan lent que costa molt substituir les tendes”, confessa.
