DE TERRASSA ALS MUSICALS DE MADRID. En Jordi Díaz és un jove artista de 23 anys, veí de Can Palet, que viu a Madrid. S’ha convertit en un dels ballarins més joves que actuen a “La jaula de las locas”, el musical de l’Àngel Llàcer i Manu Guix que triomfa al Teatro Rialto, a la Gran Via madrilenya. El ballarí egarenc diu que ara està vivint un somni professional i no es vol despertar.
Forma part d’una de les comèdies musicals que més èxit tenen a l’Estat. És una de les peces importants del cos de ballarins. L’afició per ballar li ve de molt jovenet, oi?
No sé massa d’on prové aquesta afició, el que sí que sé és que m’agradava molt ballar quan era un marrec, em posava els talons de la meva àvia i ballava a casa seva. Quan feia 3er de primària, els pares em van apuntar a fer bàsquet però el primer dia vaig veure que al patí hi havia uns nens i nenes patinant i vaig dir a la meva mare que jo també volia patinar i que el bàsquet no era per a mi. D’aquí a ballar només hi havia un pas, els pares van cercar escoles on pogués anar i van decidir-se pel Dance Street.
Ja tenia clar aleshores que volia ser ballarí?
Era el que m’entusiasmava. Quan ja era més gran tenia molts dubtes a decidir-me si realment m’hi volia dedicar; sóc una persona que necessita estabilitat i, precisament, aquesta feina me-va, d’estabilitat, en té poca, més aviat al contrari. Tanmateix vaig lluitar pel que jo volia i m’està sortint bé.
Unes idees molt clares, les seves.
Vaig començar a ballar hip hop amb 10 anys i, quan als 17 vaig acabar el batxillerat, em vaig matricular a l’escola Coco Comín de Barcelona, on vaig estudiar ball clàssic, contemporani i claqué; en vaig aprendre la tècnica. Després, a l’escola Som-hi Dansa, també de Barcelona, una professora ens va dir que hi havia un càsting per a un musical, que era “La jaula de las locas”, i ens va animar a presentar-nos-hi, que no saps mai què pot passar. I ho vam fer.
I va anar bé el càsting, no?
Inicialment no em van escollir, però dues o tres setmanes després em van trucar per fer una mena de “repesca” per ballar-hi i aleshores sí que em van agafar. Era la primera audició que feia a la vida.
Cal seguir sempre els bons consells!
Mira, la meva professora de teatre al Torre del Palau em va aconsellar que seguís la meva passió i que em formés a Coco Comín. Acabava el batxillerat, era un moment en què havia de decidir què faria amb la meva vida. Vaig fer la selectivitat però més aviat per tenir-la feta perquè jo no em veia en una carrera de quatre anys sense estar-ne convençut. Sempre li estaré agraït per aquell consell!
Per què va escollir el teatre musical?
Perquè és molt ampli i engloba tant la interpretació com el cant i també moltes disciplines de ball, és molt complet. Això sí, és dur i t’hi has de dedicar, no és pas un passatemps.
I deia que a la primera audició… Bingo!
Sí, no sé si és normal o no això d’encaixar al primer o gairebé al primer càsting que fas, però el cert és que jo estava al lloc adequat en el moment idoni. Hi crec molt, en el destí, i el meu era fer “La jaula”. Mira, abans de fer aquesta audició, justament veia una sèrie sobre RuPaul, el drag queen californià, i resulta que m’encanta fer dissenys i el maquillatge, i tenia la idea de fer-me drag queen… i aleshores faig el càsting de “La jaula”. El que et deia, era el meu destí!
La conjunció dels astres.
Vaig pensar que era el musical de la meva vida, jo volia ser-hi i, per fortuna, hi sóc. Per a mi, “La jaula de las locas” ho té tot i el missatge que transmet és supermaco: cadascú ha de ser com és i no regir-nos per un únic patró, és això el que fa que les persones siguem especials. A l’obra faig de ballarí, sóc una “pajarita” i també faig el “cover” del personatge que fa de camell, és un paper petitó.
Hi ha força diferència entre l’obra que es va poder veure a Barcelona i la que es veu a Madrid?
Les coreografies són diferents. Estem parlant d’una nova “Jaula”. Amb coreografies sensuals, molt potents, explosives i, per tant, una “Jaula” que s’ha de veure! D’altra banda, ara disposem d’un escenari més petit, i les llums i l’ambient fan que ara faci més de cabaret, més proper al públic.
Quina exigència té el seu paper?
Has d’estar en forma, has de tenir molta cura del físic, sobretot cal estirar després de cada funció perquè estem tota l’estona amb talons. T’has d’alimentar molt bé i anar al gimnàs per tonificar. El cert és que són moltes hores de feina, de dimarts a diumenge, de tres de la tarda a mitjanit, sense parar. A més del desgast físic, també hem de tenir força equilibri mental: aquest és un musical ple de diversió i amor, però hi ha dies que estàs una miqueta baix d’ànims i tu igualment has de transmetre l’amor de què et parlava perquè arribi al públic.
Quina vida fa a Madrid?
Hi visc amb un company de feina, però lluny de la família i els meus amics de tota la vida. No obstant això, a la companyia som tots com una família, ens cuidem els uns als altres, és molt xulo, estem molt units, cosa que no es veu sovint en aquest sector. En part això és gràcies a l’Àngel Llàcer, ell és el motor del musical.
Aquest musical l’està marcant tant a nivell professional com personal. Vist l’èxit de què estan gaudint, hi ha “Jaula” per molt temps.
Llarga vida a “La jaula”! Omplim el teatre i és un gran èxit, estem molt bé, la veritat. Tinc 23 anys i actuar a la Gran Via és un somni. Els dies que estic una mica baix em dic: ‘Jordi, per favor, valora el que tens i com estàs evolucionant aquí com a persona i com a artista.
