En Jordi García, de 37 anys i veí de Can Parellada, és una de les “pajaritas” (ballarins) a “La jaula de las locas”. Parla meravelles d’aquest musical que es va estrenar a Barcelona i que l’Àngel Llàcer i el Manu Guix han portat a Madrid. Exalumne i exprofessor a l’escola Amics del Ball, en Jordi triomfa al Teatro Rialto, al bell mig del Broadway madrileny.
Com es va introduir al ball?
Tenia 11 anys quan vaig fer les primeres passes a l’escola Amics del Ball; els meus pares hi anaven i van contagiar-me’n. Vaig fer competició en ball de saló i ball esportiu, i als 18 anys vaig començar a fer de professor de ball a la mateixa escola, durant 10 anys. Feia classes a nens, adults i parelles de ball esportiu i de competició.
Quin va ser el següent pas en la seva trajectòria?
Als 23 anys, després de guanyar tres vegades el campionat d’Espanya de ball de saló, vaig decidir ampliar el meu horitzó i em vaig decantar per estudiar comèdia musical a l’escola Coco Comin de Barcelona; allà vaig estudiar dansa, teatre i cant. El ball de competició és una disciplina que tu no pots fer sol; el meu objectiu era dedicar-m’hi i per això havia de trobar una persona que compartís aquest mateix objectiu, la qual cosa no era fàcil. Havia tingut diversos canvis de parella i vaig decidir que em dedicaria a una disciplina on jo depengués únicament de mi mateix. Per això vaig triar la comèdia musical.
El que vostè volia era ballar.
Jo tenia molt clar que em volia dedicar a ballar. En aquest país és complicat dedicar-te als balls de saló com a ballarí i per això em vaig inclinar pel musical. El cert és que ja tenia una edat; normalment comences a estudiar comèdia musical als 16, 17 o 18 anys, i jo en tenia 23; era un pèl arriscat el canvi de disciplina, però m’hi vaig decidir. I em vaig posar les piles! Si teníem tres hores de dansa clàssica, jo en feia el doble, per exemple.
I acaba la carrera amb 26 anys.
Sí, i aleshores va arribar l’etapa de les audicions. Tots sabem que a vegades funcionen i en altres ocasions, no. Després d’un any de “no”, finalment vaig fer-ne una per al musical “Grease” i va arribar el “sí”, i hi vaig entrar. I vaig anar a viure a Barcelona. “Grease” havia de ser un projecte de quatre o cinc mesos i es va allargar gairebé tres anys amb representacions a Barcelona i Madrid; vam fer gira i vam repetir Barcelona i Madrid. I m’hi vaig quedar a viure, a Madrid.
Madrid està lluny de Barcelona, en qüestió d’oferta de musicals?
I tant! En matèria de musicals, Madrid ha evolucionat a l’alça i Barcelona, a la baixa. És una llàstima, perquè la revista i el teatre musical vivien una gran època al Paral·lel fa uns anys, però la cosa va anar cap avall per motius diversos. Ara la diferència entre ambdues ciutats és molt gran.
Però el panorama a Madrid no era bo quan hi va aterrar.
Era el 2014 i vaig tenir la mala sort de patir els efectes de la crisi: moltes productores van tancar i em vaig quedar sense feina. Normalment les audicions es fan entre febrer i maig-juny, i n’hi ha una mitja dotzena anualment, però aquell any només n’hi va haver una, la de “Priscilla”. Va ser llavors quan un contacte em va fer arribar una oferta de la companyia americana Princess Cruises Line per fer espectacles als seus creuers…
Quin canvi, oi?
Dos mesos de preparació i assajos a Los Angeles, per aprendre els xous que faríem al vaixell… i quatre anys d’experiències en creuers. Vaig conèixer gent de tot el món, vaig aprendre anglès de veritat i sobretot a treballar d’una forma molt professional, com treballen els americans.
Com va arribar a “La jaula de las locas”?
Era el 2018 i estava a Austràlia, i em va ser impossible fer el primer càsting per a “La jaula”. Però més tard hi va haver canvis, i em van poder fer una audició “online”. Els vaig agradar i em van oferir fer “La jaula”. Era un projecte d’una productora relativament nova, Nostromo Live, dirigit per l’Àngel Llàcer i el Manu Guix. Vaig dir que sí; em venia molt de gust tornar a casa, tenir la família a prop, que et vinguessin a veure al teatre… I sobretot m’atreia el fet que es tractava d’un musical especial.
Per què?
Perquè, en el 80 per cent de les escenes, els nois són noies. A més, mai havia ballat amb talons i era una experiència molt diferent per a mi; jo sempre havia ballat sol o havia fet ball de saló amb una noia. També podia cantar, i a més estic de ballarí “swing”; és la persona que aprèn totes les posicions i cada dia faig un personatge diferent. Així que era tot un repte.
“La jaula” ha estat un èxit a Barcelona, i també ho és a Madrid.
A Barcelona ho vam “petar”, no ens ho esperàvem, amb localitats exhaurides gairebé cada divendres i dissabte. I, a Madrid, també. En aquest cas s’hi han adaptat algunes coses. Per exemple, l’escenografia ha canviat perquè el Teatre Rialto és molt diferent del Tívoli.
Quina és la clau de l’èxit?
N’hi ha diverses: és una obra molt ben escrita, amb una partitura molt bona, molt ben dirigida per l’Àngel; té uns actors i ballarins fantàstics.
Fins quan estareu a la Gran Via?
Doncs hem passat tot el Nadal aquí i encara ens hi quedarem uns mesos més, perquè tota la gent que tingui ganes de venir no s’ho perdi. Pel que fa a mi, hi estic molt de gust, és una companyia molt maca; a nivell professional em trobo envoltat de gent molt talentosa i això t’aporta molt perquè admires a qui tens al costat. Hem format una petita gran família i això es transmet des de l’escenari al públic. Jo no vull que “La jaula” acabi; m’ho passo molt bé a l’escenari i al camerino. Que no acabi mai!
