La família Urbano-Navarro viu a la urbanització de Can Corbera, a Viladecavalls. La seva passió pels animals, ha comportat que l’Anna Navarro i el Joan Urbano (el pare i la mare), i que l’Anaïs i la Ivet (les seves filles) visquin molt ben acompanyats. Un estany amb peixos ens rep en entrar. A la bassa tampoc hi falten les tortugues d’aigua, que no podem veure, ja que en aquesta època estan hivernant.
Però és que també tenen gallines i l’estiu passat van viatjar fins a Còrdova per quedar-se una trentena d’ocells. El seu antic propietari ja no podia fer-se’n càrrec.
Ara bé, els reis de la casa són cinc gossos, que juguen sense parar amb la Ivet, de 13 anys (a qui veiem a la foto agafant l’Smile). I amb l’Anaïs, de 17. Tres dels cans, la família els va adoptar al Centre d’Atenció d’Animals Domèstics de Terrassa (CAAD). Són el Cliff, la Carmeta i, precisament, l’Smile. A la seva segona residència, els Urbano-Navarro tenen dos quissos adoptats més. I encara recorden el Nil, un ca que van adoptar al mateix centre egarenc, quan ja era adult, i que va morir aquest estiu.
"Segons la nostra experiència, els gossos que venen de protectores són molt agraïts, i a més t’obeeixen a la primera", comenta en Joan, el pare, de 54 anys. "Nosaltres els donem estima, i ells ens la tornen", diu la mare, l’Anna, de 52. El fet de viure amb el bosc a tocar afavoreix les passejades relaxades amb els animals. Però també propicia algun ensurt! L’Anaïs recorda, per exemple, quan el Cliff, el pastor alemany adoptat de la família, va trobar, ell sol, en Danko, un "yorkshire", quan aquest últim s’havia perdut enmig del bosc i no parava de "plorar" i "plorar".
O com un dia que de sobte, entre els arbres, van aparèixer dos grans porcs senglars… i la Carmeta, tot i la diferència de mides, va saltar sobre d’ells… i els porcs van córrer barranc avall. L’Anaïs ho recorda i diu: "Els estimem i hi juguem tant, que els gossos són una mica com els nostres germans". //
