Xavier i Eduard Broto, arquiyectes: dues vides sobre plànols
En Xavier Broto i Comerma (63 anys) recorda que de petit a l’Eduard (61) no li agradava massa jugar a futbol. Als dos els uneix el fet de ser el primer i el tercer de set germans, però també l’arquitectura, l’ofici en què han desenvolupat la seva vida professional.
En Xavier va ser el primer a debutar-hi. “Venim d’una família amb tradició en el món de la construcció, amb avis i rebesavis que eren mestres d’obres -explica en Xavier-; en aquella època no hi havia tants arquitectes, sinó més aviat aquesta figura del ‘mestre d’obres’, que era el que realment dissenyava les cases”.
El seu germà, l’Eduard, va triar d’entrada la carrera d’enginyeria tècnica agrícola. “Però aleshores vaig començar a ajudar en Xavier a construir maquetes d’edificis -recorda-. Abans, en l’arquitectura se’n feien moltes, ja que el 3D encara no s’utilitzava…”.
Tant li va agradar l’experiència que l’Eduard va canviar de carrera i va començar arquitectura (tot i que finalment les va acabar les dues). I de seguida van començar a treballar plegats en un mateix despatx. Hi van estar gairebé 30 anys. “Treballar amb un germà sempre té un component de no ruptura; t’hi has d’entendre per força; has de mantenir el fil. Té avantatges, però també la seva complexitat”, sosté l’Eduard.
Amb un timbre de veu semblant, ambdós detallen que avui tenen clients diferents i formes de treballar distintes. “En Xavier és molt més metòdic que jo, aprofundeix més en els temes tècnics, teòrics; jo soc més expeditiu, més pragmàtic”, estima l’Eduard, que també assegura que en Xavier té una línia arquitectònica “més calmada, tranquil·la, ordenada i equilibrada”. Mentre que, per al Xavier, l’arquitectura del seu germà és de “gran línia, aquella dona expressió d’una forma ràpida i concisa”. Als dos, el disseny és la part del seu ofici que més els agrada. Avui pràcticament no col·laboren perquè el tipus d’obra que es demana, bàsicament petita, no ho requereix. Però, si els cal, sempre troben el moment per formular-se una consulta.
Enric, Xavier i Joan Abad, hostaleria: crescuts al darrere de la barra d’un bar
Molt i molt d’hora al dematí, cap allà dos o tres quarts de sis, l’Enric sol fumar una cigarreta i mirar el WhatsApp abans d’aixecar la persiana del seu bar-restaurant, Cal Felip, situat al carrer de Sant Pau, número 15. Uns minuts després, de seguida veu el seu germà, en Joan, que baixa camí de la Cafeteria Nova Font Vella (carrer de la Font Vella, 45). Aquest és l’establiment que en Joan regenta i on treballa amb un altre dels germans Abad, en Xavier, que n’és el cuiner.
Tots tres, en Xavier (52 anys), en Joan (50) i l’Enric (45) porten pràcticament tota la vida “cuidant” el client. Així els ho van ensenyar els seus pares, en Felipe Abad i l’Antonia Amo, que quan els seus fills eren petits ja tenien un bar, anomenat La Parra i situat prop del Condicionament Terrassenc. Anys més tard, el pare de la família, en Felipe, va agafar l’establiment que actualment és Cal Felip i que avui porta l’Enric.
“Com aquell qui diu, els tres ens hem criat darrere la barra d’un bar”, indica en Xavier. Ho corrobora en Joan, que amb vuit anys “ja fregava i ajudava el pare”. I l’Enric, que recorda com quan sortien del “col·le”, de seguida es posaven “a fregar plats a la cuina, a atendre els clients”… “A fer cafès, a recollir taules”, afegeix en Joan.
L’Enric, d’una banda; i el Joan i en Xavier, d’una altra, treballen en establiments que estan separats per només uns metres. És possible que hi hagi, doncs, una certa competència entre ells per veure qui té més clientela? “Home -apunta l’Enric-, jo si li puc treure un client sanament al Joan, l’hi trec”, diu rient. Mentre que en Joan afirma que si de vegades té plena la cafeteria “‘envia’ els comensals al restaurant del seu germà”. “Ens ajudem, més que no pas competim”, conclou l’Enric, que aprofita per recordar de broma com de petits en Joan i el Xavier, que eren més de la mateixa edat, jugaven junts a l’Scalextric. “Ells feien córrer els cotxes i a mi només em deixaven ser-ne el mecànic!”, exclama queixós i divertit.
Ja seriosament, l’Enric valora del Joan “que és el més treballador de tots els germans”. I en Joan, de l’Enric, que “mira molt per la família”. Per la seva banda, el Xavier comenta que els quatre germans (també hi ha una noia, la Mari Carmen) tenen la sort d’avenir-se.
El bon ambient familiar es traduirà, un any més, en les celebracions nadalenques, en què el Joan i l’Enric s’encarregaran de preparar el pica-pica. I aleshores es trobaran, si més no per un cop l’any, a la mateixa cuina, “tallant pernil”, diu l’Enric . “I és quan ens adonem que cadascú de nosaltres està acostumat a fer les coses a la seva manera. I no, no ens agrada massa que l’altre ens rectifiqui els plats…”.
