Aquest cap de setmana se celebra al Teatre Nacional de Catalunya el Simbiòtic Festival, “un festival d’arts escèniques accessibles que desafia els límits establerts i fomenta la participació en el teatre sense barreres”. Es tracta d’una iniciativa que pretén incloure la diversitat i l’accessibilitat als espais d’exhibició escènica de forma que totes les persones, independentment de les seves capacitats, puguin gaudir-ne “perquè només és teatre si és per tothom”.
El festival va començar ahir amb l’estrena d'”Órdago a la grande”, dirigida per Arantza López i Vero Cendoya, i interpretada per sis actors i actrius, entre els quals hi ha un invident i una persona amb discapacitat auditiva.
A Terrassa, al llarg de l’any, també hi ha l’oportunitat de veure obres de teatre representades per persones amb diversitat funcional. Un clar exemple són les funcions de teatre de Prodis, una entitat que treballa amb persones amb discapacitat intel·lectual o paràlisi cerebral.
“De teatre, a Prodis se’n fa des de fa més de 20 anys. Es va començar a oferir aquesta activitat amb l’objectiu de millorar les capacitats dels usuaris en diverses àrees”, explica Laura Fuentes, monitora d’atenció directa de la fundació. “Amb el teatre podem treballar la situació en l’espai i en el temps, l’escolta, l’espera… És un exercici molt complet. A més, és una activitat que puja molt l’autoestima dels nostres usuaris, que veuen que són capaços d’actuar, que els aplaudeixen i que hi ha gent que valora la seva feina”, comenta.
“Amb el teatre pots treballar les relacions interpersonals, l’expressió corporal, els moviments, la memòria, la relaxació, els estats d’ànim…”, afegeix en Ricardo Rodríguez, també monitor de Prodis. “No tothom pot dir un text llarg o aprendre’s un guió però poden ballar o expressar-se amb el cos i els moviments. El que nosaltres intentem és que el paper s’adapti a l’usuari i no al revés. Si tu no pots fer quelcom i nosaltres hem decidit que el protagonista ets tu, no et preocupis, que adaptarem el guió a les teves capacitats, siguin quines siguin”, destaca.
Tot i que els papers els assignen els professionals de la fundació amb la intenció de potenciar les capacitats de cada usuari, aquests últims també tenen poder de decisió. De fet, les obres que representen les escullen ells a través de votacions i alguns també participen en l’adaptació.
“Tenim un grup de guionistes, format per usuaris i professionals de la fundació que reescriuen el guió de l’obra escollida i després ens el passen als monitors de teatre, que el tornem a adaptar en funció de qui fa cada paper i de com van els assaigs. La idea és que l’obra que fem s’adapti a les persones que atenem a Prodis i no que les persones s’hagin d’adaptar a l’obra. Així ens la fem més nostra”, indica Fuentes. A més, la intenció és que en un futur el grup de guionistes “pugui escriure les obres des de zero”. “Els usuaris tenen molt bones idees i les hem d’aprofitar”, assenyala la monitora.
Teràpia ocupacional
Fins ara, els usuaris del Centre de Paràlisi Cerebral de Prodis representaven “Els Pastorets” el desembre; el mes de febrer, els usuaris d’aquest centre i els dels dos serveis de teràpia ocupacional (STO) per a persones amb discapacitat intel·lectual feien una altra obra; i el mes de maig o juny, els usuaris de l’STO del Centre Ocupacional Reina de la Pau duien a escena un musical.
Aquest curs, però, la fundació ha decidit eliminar l’última obra i la intenció és que l’any que ve la funció d'”Els Pastorets” també passi a ser conjunta. “Volem que en totes les obres hi hagi usuaris dels tres serveis, que convisquin els uns amb els altres i vegin diferents maneres de ser i de fer”, explica Fuentes. “La línia de treball de Prodis està canviant. Anem cap a la unificació; tots som Prodis. És igual si estàs ubicat a la plaça del Tint, a Torressana, a Can Tusell, a Reina de la Pau… Per això volem unificar les diverses activitats de teatre en una de sola”, afegeix Rodríguez. A més, “que ‘Els Pastorets’ passi a ser també una obra conjunta donarà la possibilitat a més persones de fer teatre”, indica el monitor.
I és que els usuaris de Prodis tenen bastant llibertat per triar les activitats que volen fer i n’hi ha molts que es volen apuntar a teatre però les places són limitades. Així doncs, des de l’entitat intenten “anar variant i cada any donar la possibilitat a persones diferents”.
“He fet diverses obres amb Prodis. M’agrada molt actuar; em sento molt bé dalt de l’escenari”, explica Jordi Arauz, un dels usuaris que participa en l’obra conjunta d’aquest curs. “Quan vaig fer la primera obra estava molt nerviós però ara ja no. Aquesta activitat és molt divertida”, diu.
Qui també s’ho passa molt bé actuant és l’Esther Medina, que assegura que li agrada tant assajar com representar l’obra al teatre i que amb el que gaudeix més és amb els musicals, igual que la Rosa Calvera, que ha participat en alguna de les obres conjuntes i cada any fa la funció d'”Els Pastorets”, juntament amb els altres usuaris del Centre de Paràlisi Cerebral de Prodis.
Usuaris
“El primer que fem és treballar el guió amb alguns dels usuaris, decidir la música que sonarà… I després ja comencem els assaigs. Treballem la creativitat, la presa de decisions…”, relata María José García, una de les monitores que participa en “Els Pastorets”. “Posem molta música perquè a molts usuaris els costa parlar però amb els que sí que poden gravem els diàlegs. Aprofitem les capacitats de cadascú. Uns pensen i escullen; uns altres parlen… Intentem que tothom participi”, comenta García, que afirma que amb aquestes obres, el que volen és “llançar un missatge d’inclusió”.
Precisament la inclusió, o la integració, és el que va motivar el naixement d’Èstereo Rum’s Teatre, una companyia formada per immigrants residents a Terrassa.
“El projecte va néixer el gener de 2015. Vam començar sent 10 persones i ara som 8. Hi ha membres de Catalunya, de l’Equador, del Marroc, del Senegal, de Mèxic i de Veneçuela però pel grup ha passat gent de fins a onze nacionalitats diferents”, explica la directora de la companyia, la mexicana Nadia Zúñiga, l’única integrant amb experiència prèvia en el món de la interpretació.
“És molt interessant i enriquidora aquesta barreja de cultures, les històries de per què som aquí… Hi ha molta diversitat però també moltes semblances”, assegura Zúñiga, que destaca que totes les obres que han fet “parlen de la immigració excepte un muntatge que vam fer fa dos anys sobre la violència de gènere”. De fet, el nom de la companyia ve de les paraules “estereotip” i “rumor” i la iniciativa busca el desenvolupament d’una comunitat intercultural a la ciutat, utilitzant diferents eines teatrals per a contrarestar els estereotips negatius i els falsos rumors vinculats a la immigració, partint de la idea que la diversitat cultural és un factor fonamental que enriqueix la convivència i reafirma els valors d’igualtat i respecte.
Des de fa dos anys, la companyia representa l’obra “Madou Madou”, basada en la migració de l’Algassoume, un dels actors del grup, “i també una mica de la dels pares del Juan, un altre membre de la companyia que tot i haver nascut a Catalunya se sent migrant perquè els seus pares van venir des d’Andalusia durant el Franquisme”.
“Totes les obres que hem fet les he escrit jo. M’he aventurat a escriure. Soc directora, professora i sobretot actriu. Havia escrit alguna cosa a Mèxic per a les classes que impartia però no havia portat mai el text a escena. Aquí va ser una necessitat. No podia agafar un text de Shakespeare o Molière quan hi havia la necessitat d’explicar el que ens passa dia a dia”, sosté Zúñiga.
“M’agrada fer dinàmiques i que els nois treballin des de les seves pròpies experiències. Un dia em van confiar part de les seves vides. L’experiència de l’Algassoume ens va impactar bastant a tots i va haver-hi consens en què volíem visibilitzar aquesta història”, explica la directora. “La intenció és que totes les obres d’Èstero Rum’s siguin de creació pròpia”, afegeix.
La companyia assaja un cop per setmana al casal cívic del Cementiri Vell, però quan s’acosta una funció fan un intensiu. L’obra que han representat en més ocasions és “Modou Modou”.
“Per a mi va ser difícil portar una vida a escena i més sent jo mexicana i el protagonista de l’obra senegalès. Jo no conec Senegal però la veritat és que tampoc són realitats tan diferents. Els meus compatriotes mexicans no travessen un mar per anar cap al nord però sí un desert. Se’ls criminalitza, hi ha molta repressió, famílies dividides, deportacions… Al final és el mateix. Nosaltres ens morim al desert; ells s’ofeguen al mar”, sosté Zúñiga. “A l’obra hi ha una escena en què tots els personatges estan en una pastera i porten una gorra vermella. Aquest és el segell del migrant mexicà i jo el vaig incloure a l’obra inconscientment. Si en comptes de dir ‘mar’ digués ‘desert’, podria estar parlant de Mèxic”, manté.
Diferents
De fet, la directora explica que el missatge que volen transmetre amb aquest espectacle és que encara que d’entrada ens pugui semblar que som tots molt diferents, no ho som tant; “que tots tenim dret a la mobilitat i que qualsevol migració és digna de ser respectada”.
“Amb aquesta obra, afortunadament ens han obert les portes en teatres professionals però m’agradaria que hi hagués més espectacles en cartellera amb actors i actrius immigrants. N’hi ha però no són suficients. Les persones que no hem nascut aquí però que hi vivim també tenim dret a trepitjar un escenari”, defensa Zúñiga. “La nostra societat és diversa i això hauria de plasmar-se en escena, amb obres en què hi hagi tant actors i actrius nascuts aquí com actors i actrius nascuts fora”, opina la mexicana, que també dirigeix El Ensamble – Teatro Playback Barcelona, una companyia amb noies de moltes nacionalitats diferents que fan teatre playback, una tècnica d’improvisació en què les escenes es construeixen a partir de les històries de la gent del públic.
“Jo, aquí, he treballat sobretot amb migrants i amb noies mexicanes”, comenta Zúñiga. De fet, l’actriu forma part de la companyia Cor de Maguey, formada per vuit actrius que es van conèixer a la mateixa escola de teatre de Ciutat de Mèxic i que un cop van arribar a Catalunya van decidir crear la companyia per relatar les seves experiències a l’escenari.
Actualment estan representant l’obra “Mexicatas”, del dramaturg terrassenc Sergi Belbel, a l’Escenari Joan Brossa. “Parlem de la nostra migració en un to melodramàtic, amb parts de comèdia, musical… És una obra bastant divertida on mostrem com veiem Mèxic des d’una distància no desitjada i Espanya i Catalunya des de la propera llunyania d’un desterrament agredolç. És una obra de dotze peces independents on reflectim que no som ni d’aquí ni d’allà. No accabem de ser mexicanes perquè no vivim allà, però tampoc som catalanes perquè no hem nascut aquí; per això som mexicatas”, explica Zúñiga.
I és que per molts migrants fer arrels en una nova terra no és fàcil i això es fa patent en aquesta obra, en què també es dona visibilitat a les ganes d’aprendre, compartir i conviure, respectant la diversitat, quelcom que també persegueixen les obres de Prodis i d’Èstero Rum’s Teatre.
