Atret per la interpretació des de nen, l’Albert Suárez (Terrassa, 1989) va deixar la nostra ciutat per treballar d’actor a Madrid, on ha participat en sèries com “Aida”, “Amar es para siempre” o “Luna, el misterio de Calenda”. Però on més s’ha prodigat és al món de l’escena. Fins diumenge serà al Teatre Borràs de Barcelona amb “Muerte en el Nilo”, un clàssic d’Agatha Christie dirigit per Víctor Conde.
A “Muerte en el Nilo”, una jove rica és assassinada en un creuer. Quin personatge hi fa, a l’obra?
Jo soc el “sobrecargo”, en Basim, un noi egipci que és el guia turístic, l’amfitrió del creuer que recorre el Nil. Ell és qui rep tots els convidats, qui presenta els personatges, qui fila les trames… És d’alguna manera qui porta la història, en què, com en totes les obres de l’Agatha Christie, hi ha algú que mor al principi, i aleshores tot se centra a esbrinar qui és l’assassí.
Ha estat una obra difícil de preparar?
Ho ha estat en el sentit que només vam tenir una setmana d’assajos, així que vam haver de treballar vuit hores al dia… Però la resposta del públic ha estat bona.
Amb “Muerte en el Nilo”, ha tornat a treballar a Barcelona com a actor, però la seva carrera s’ha desenvolupat sobretot a Madrid…
Sí, me n’hi vaig anar amb 21 anys, en fa nou, i m’he anat obrint un camí allà. Amb aquella edat em va sortir un paper en una sèrie de Telecinco que finalment no es va emetre. Però ja m’hi vaig quedar, a Madrid, i em van començar a sortir treballs a sèries de televisió.
Com per exemple?
La primera va ser “Aida”, l’any 2010. Hi vaig estar un capítol. Era el becari del Mauricio Colmenero al Bar Reinols. La veritat és que just després d’arribar a Madrid em va sortir força feina a la tele. Ja els últims anys m’he centrat més en el teatre. En aquest camp, em considero un actor multidisciplinar, ja que també he fet dansa i treballo com a acròbata aeri. Tot això m’obre portes com a intèrpret.
Amb quins actors i actrius li ha agradat més treballar?
N’hi ha molts. Però recordo la Belén Rueda, amb qui vaig coincidir a “Luna, el misterio de Calenda”, una sèrie d’A-3 TV en què jo tenia un personatge secundari fix. La Belén Rueda em va semblar molt professional i propera amb tothom. També vaig tenir molt bona experiència amb l’Antonio Molero (el “Fiti” de “Los Serrano”), en què vaig coincidir a la sèrie “Amar es para siempre” (A-3 TV). Hi vaig aparèixer en tres episodis.
I de quins directors ha après més?
He tingut la sort de treballar amb grans directors. L’any passat, amb l’Enrique Urbizu, a la sèrie “Gigantes” (Movistar+). Jo interpretava un personatge molt petit, un “skin head”. Però ell és el tipus de director que cuida tots els personatges, per secundaris que siguin.
De sempre ha volgut ser actor?
Sí, sempre m’ha agradat molt interpretar. Vaig començar des de molt petit. Amb 6 anys, quan anava a l’escola Joan XXIII, d’aquí, de Terrassa, un dels “profes” va dir a la meva mare: “Aquest nen val per al teatre”. I llavors m’hi vaig posar. Després vaig passar per l’escola Acció Teatre… També vaig estudiar un any a l’Institut del Teatre…
Mai ha tingut un “pla ‘B'”?
(Riu.) Això és el que em deien els meus pares, que tingués un “pla ‘B'” per si això de la interpretació no resultava. I jo els deia: “Quan no tingui feina d’actor, ho passaré molt malament, sí, però és que quan en tingui estaré tan bé que em compensarà”. I així ha estat. Sí que hi ha hagut èpoques en què he hagut de treballar de cambrer. I, clar, tenia un sou fix. Però la monotonia m’angoixava perquè no estava fent allò que volia…
I ser actor de teatre mai és una feina monòtona?
Bé, ho pot arribar a ser… Jo l’obra que més temps he representat és “La cena de los malditos”, al Teatre Bodevil de Madrid. Hi vaig estar dos anys. Doncs, tot i canviar tres cops de personatge, les últimes funcions estava que ja no podia més! Perquè totes les nits, a la mateixa hora, acabes dient a escena les mateixes frases a la mateixa persona, i llavors vas al “backstage” i et creues amb els mateixos actors, que es treuen exactament el mateix barret… (Riu.)
S’estima més el teatre que el cinema o la televisió?
Jo vaig créixer amb el teatre, al damunt de l’escenari, i mai el podria deixar. El teatre té la màgia que, durant una obra, tu representes un personatge des del principi fins al final de la història, sense abandonar-lo en cap moment. Així que jo com a actor, al teatre, d’alguna manera transito per complet amb el que li passa al meu personatge. El cinema té un punt en què tot és mentida, però alhora aconsegueix que l’espectador vegi possible allò que d’entrada sembla impossible.
Ha col·laborat mai amb l’Escac?
No, però m’encantaria. Com també m’agradaria treballar més a Barcelona. Però aquí hi ha moltíssims actors i menys oferta teatral que a Madrid. A més, allà la gent fa més vida social entre setmana que a Barcelona. I això es nota en el nombre d’entrades venudes.
