Anna Fernández és llicenciada en Història de l’Art. Ha estat llibretera, col·laboradora en projectes artístics a la Casa Baumann i professora. Aquest any ha publicat el seu primer llibre, el poemari “Cova”, que ja va per la segona edició. A més, fa uns dies que ha encetat una nova etapa professional a Perpinyà com a mestra en un projecte d’immersió lingüística a la Catalunya Nord.
“Cova” és el seu primer llibre?
És el primer llibre que publico. Jo ja escrivia, col·laboro amb un blog a la web surtdecasa.cat, que és com una alternativa al Time Out.
Però al blog no deu escriure poesia…
Proses líriques. Quan escric al blog em fixo que tot sigui estètic.
És una influència de la seva formació artística?
Segurament. Sóc llicenciada en Història de l’Art. La gent que ha llegit el llibre diu que és un poemari molt pictòric, que són poemes que es poden transformar en imatges. També n’hi ha d’altres que diuen que és un poemari una mica críptic.
Per ara, està essent un èxit.
La poesia costa i en català més però sí, “Cova” ja va per la segona edició. La primera s’ha esgotat. He tingut la sort de publicar amb l’editorial Fonoll, que arriba a tot arreu.
Què trobarem al llibre?
Són poemes curts, molt visuals. El poemari està dividit en dues parts: Còncava i Convexa. Tots els poemes comencen per “C”. Són poemes durs, contundents.
Com va néixer el projecte?
El vaig escriure al llarg de tres anys. Parteix d’un dol. Ara tinc una visió diferent de la vida d’aleshores. Ha estat com un procés de curació i la teràpia ha anat molt bé. He descobert que he d’entrar dins meu, no buscar a fora. La cova és una metàfora. Sempre sóc dins de la cova.
Tinc entès que els actes de presentació del llibre són molt originals.
Les presentacions són com un espectacle. Hi participa un equip format per mi; el Toritaka Tokumei, que és l’autor del pròleg; la Judith Con H, la il·lustradora, i la Nunu, que ha musicat els poemes i els canta. Ara justament està en procés d’enregistrar un disc que inclourà aquests temes. El 24 d’octubre farem un d’aquests recitals al bar d’Amics de les Arts.
Com s’ha format aquest equip?
Hem viscut el procés de creació del llibre junts. La Judith i jo teníem amics en comú. Em va dir que li faltava inspiració i li vaig passar alguns poemes. Així va començar. En principi a mi no se m’havia acudit que el llibre sortís amb il·lustracions. Es va anar fent sobre la marxa.
I la idea de musicar els poemes?
Quan el poemari ja estava acabat però encara no havia sortit a la venda, la Núria García, la Nunu, es va interessar a posar música a alguns poemes. Ella és dolça, els poemes són durs, tenim maneres diferents de viure i de veure les coses, però el contrast ha donat uns resultats molt interessants.
La dedicatòria del llibre és, si més no, curiosa.
La dedicatòria “als meus pares, Robin i Marian” és una al·lusió a la pel·lícula de Richard Lester amb el Sean Connery i l’Audrey Hepburn, que els agrada molt a tots dos. La seva història d’amor no té res a veure amb la pel·lícula però també és molt maca.
Quines són les seves influències com a escriptora?
Quan vaig començar a escriure tenia molt presents Mireia Calafell i Anna Dodas i Noguer. Tinc moltes altres influències d’autores.
Què li agrada llegir?
Llegeixo molta poesia en català i m’agrada descobrir autors novells. També m’interessen la novel·la realista i intimista i l’assaig. Del que he llegit darrerament m’ha agradat molt “Mirar-nos de cara”, de la Vivian Gornick. És prosa lírica i juga amb la ficció i l’autobiografia. També recomano Lluís Calvo -el seu llibre “Ancestral” té contactes amb “Cova” pel seu punt tel·lúric- i Àlvar Masllorens, que ha tret el llibret de poesia “D’enyor, amor i altres paisatges” a Edicions la Temerària.
Vostè va treballar a la Temerària, oi?
Sí. Sempre m’he mogut en el món cultural terrassenc. També he col·laborat amb la Casa Baumann en l’organització de les trobades artístiques de la Descomunal.
Té previst escriure narrativa?
Em costa allargar les coses perquè em sembla que perden força. Per això la narrativa no em surt. Ara estic escrivint poesia sobre el tema de la partida. Partir és una paraula interessant. Vol dir marxar però també trencar: si ens partim, una part queda aquí.
Vostè ha “partit” cap a Perpinyà…
Des de començaments d’octubre visc a Perpinyà. Treballo a la xarxa la Bressola, que existeix des de fa 40 anys. Faig de mestra en un projecte d’immersió lingüística en català. A la Catalunya Nord hi ha cada vegada més gent que fa coses en català.
