Se sap que a l’antic Egipte i als imperis grec i romà ja s’utilitzaven i elaboraven perfums i una expedició arqueològica italiana va descobrir el 2005 a Xipre les ruïnes d’una fàbrica de perfums que va existir fa aproximadament 4.000 anys. Algunes fonts en situen l’origen encara més endarrere i asseguren que a l’Antic Testament ja es menciona l’ús de les aromes en diverses ocasions i que es fan servir perfums des de l’època de la civilització sumèria, a Mesopotàmia (actual Irak), el país més antic del món, per allà l’any 3.500 a.C.
A Egipte es feien servir perfums tant per fer bona olor -era un signe d’estatus social- com pels rituals religiosos i funeraris. També els atribuïen propietats higièniques i curatives. En l’elaboració utilitzaven plantes com ara el lliri, l’iris, la murta, el lotus, la menta, el marduix, l’anet o l’albena, que eren autòctones, així com altres que importaven com el llessamí de l’Índia, la canyella i el safrà.
Els egipcis fins i tot tenien un déu dels aromes, Nefertum, de qui es conserva una estatueta al museu del Louvre de París. El seu nom s’ha traduït com a “lotus”.
A l’Imperi Romà, Plini el Vell va descriure els ingredients bàsics i els mètodes de fer perfums del segle I. La paraula “perfum” ve precisament del llatí “per fumum”, que vol dir “per mitjà del fum”, ja que originàriament per perfumar l’ambient es cremaven arrels i fustes oloroses.
Es creu que els àrabs van ser els primers en utilitzar flors destil·lades en l’elaboració de perfums i essències. La rosa i el llessamí són les més utillitzades.
L’art del perfum va decaure a Europa després de la caiguda de l’Imperi Romà, per renéixer cap a finals de l’Edat Mitjana. Hi ha referències de l’ús de perfums a Catalunya i altres llocs del Mediterrani cap al segle XIV, el mateix segle a partir del qual es va començar a utilitzar l’alcohol en l’elaboració. En aquella època, com que la religió deia que banyar-se era pecat, els perfums anaven molt bé per dissimular les males olors corporals.
A França i a Itàlia es va desenvolupar una indústria perfumística a gran escala a partir del Renaixement i es diu que Leonardo Da Vinci va perfeccionar mètodes d’elaboració de perfums.
D’altra banda, Caterina de Mèdici també va fer la seva contribució a la popularització de l’ús dels perfums i el mateix es pot dir de Maria Antonieta, que fou la primera reina francesa que es banyava regularment i un cop neta es perfumava.
Napoleó
La seva fragància preferida contenia rosa, llessamí, iris, ambre gris i almesc. L’any 2006 a Versalles van recrear aquest perfum i en van posar a la venda una edició limitada -deu unitats- per a col·leccionistes a 8.000 euros el flascó de 25 centilitres. També en van comercialitzar una edició “barata” a 350 euros.
Després de la Revolució Francesa, durant la qual es veu que es venien fragàncies amb el nom de “perfum a la guillotina” i similars, la moda de perfumar-se va decaure temporalment però es va recuperar en temps de Napoleó.
L’emperador gaudia dels banys aromàtics, mentre que les dames de la cort empraven sals perfumades i llet aromatitzada amb espígol.
Tanmateix, la revolució definitiva en el camp perfumístic es produeix quan comença la fabricació en sèrie. Aleshores el perfum deixa de ser un producte elitista, que només utilitza l’alta societat, per passar a ser emprat cada vegada més també per les classes mitjanes. I, amb els anys, ha deixat de ser una cosa només femenina. Ara cada cop hi ha més perfums masculins.
Chanel, Dior, Paco Rabanne, Dolce & Gabbana, Yves Saint Laurent, Hugo Boss, Estée Lauder, Armani i Clavin Klein són actualment les marques que més venen. Totes surten a la llista de “millors perfums”, juntament amb Carolina Herrera, Versace, Lacoste, Gucci, Elizabeth Arden, Guerlain, Nina Ricci, Givenchy, Vuitton, Cartier i Thierry Mugler. Aquest darrer és el creador d’Angel, una fragància considerada de les més originals que existeixen ja que és un perfum de xocolata sense cap nota floral.
A Catalunya, que va ser capdavantera a l’estat en la producció de perfums, destaquen marques com Myrurgia, fundada l’any 1916, o Antonio Puig, que es va crear el 1914.
El producte emblemàtic de la marca Antonio Puig, que avui en dia comercialitza els seus productes en 150 països, és Agua Lavanda Puig, que és a la venda des de la dècada dels 40. Als anys 60, quan va obrir sucursal a París, es va associar amb Paco Rabanne i de la seva col·laboració va néixer el perfum Calandre. Amb els anys, el grup Puig ha anat adquirint altres marques nacionals i internacionals, com Nina Ricci o Heno de Pravia, a més d’associar-se amb Prada i Carolina Herrera.
El fundador de Myrurgia fou l’escultor Esteve Monegal, fill d’un adroguer. Ell mateix, juntament amb altres artistes, va dissenyar molts dels flascons de les fragàncies de la seva empresa. A més, supervisava personalment les etiquetes i els cartells publicitaris.
Els seus prtoductes de més èxit van ser Maderas de Oriente, Fantasio, Clavel de España, Suspiros de Granada, Promesa i Embrujo de Sevilla. Actualment Myrurgia és propietat del grup Puig des de l’any 2000.
Aromes
Coco Chanel, Jeanne Lanvin o Nina Ricci són dones que van crear grans imperis de la moda i el perfum. El cèlebre Chanel nº 5, el perfum més famós del món, segurament l’únic del qual n’han sentit parlar fins i tot els que no tenen ni idea d’aromes i fragàncies, va néixer l’any 1921.
Coco Chanel va encarregar a Ernest Beaux “un perfum amb olor de dona”. De les diverses propostes del perfumista, la seleccionada per la senyora Chanel fou la cinquena. Per això es diu “Nº 5”. Ilang-ilang, llessamí, roses, vainilla, sàndal, flor de taronger amarg i vetiver en són els principals ingredients però es veu que el que aporta el toc únic són els aldehids, uns compostos orgànics, la utilització dels quals aleshores era molt innovadora.
Al començament, el Chanel nº 5 es regalava a les clientes dels salons d’alta costura, per fer-ne promoció. El boca a boca va resultar força efectiu i el producte aviat es va convertir en un clàssic i es va identificar amb el luxe, la seducció i l’elegància. L’any 2008 se’n va comercialitzar una versió renovada, amb la mateixa base però més suau.
D’altra banda, el flascó del Nº 5 va servir a Andy Warhol d’inspiració per crear algunes de les seves obres artístiques.
Avui en dia, a més de l’aroma, també es valoren l’originalitat de la forma dels flascons i el valor dels materials emprats i es considera que el perfum és un reflex de l’art i la cultura de cada moment i de cada poble.
Els col·leccionistes de perfums poden arribar a pagar dos mil euros (o més) per un producte antic però ben conservat. És clar que de col·leccionistes n’hi ha de moltes menes. Alguns només tenen les miniatures gratuïtes que regalen als comerços i, en general, es queixen que avui en dia a les perfumeries donen més mostres de cremes que no pas d’ampolletes de perfum.
El món del col·leccionisme és ric i variat. En l’àmbit dels perfums, n’hi ha d’especialitzats en marques, en mides, en antiguitats, en perfums nacionals… Alguns només volen perfums en miniatura. Altres, edicions limitades. Hi ha qui vol cartes perfumades, qui prefereix els perfums descatalogats o els cartells publicitaris antics. O les vitrines. I, per descomptat, els flascons. El disseny del recipient és un element molt valorat ja que el seu contingut, l’essència, va perdent les seves propietats amb el pas del temps però les qualitats artístiques del disseny de l’ampolla es mantenen.
Secs
Les diverses cultures fan servir tipus diferents de fragàncies. No són iguals els perfums elaborats a Europa que els que es fabriquen als països asiàtics que, en general, resulten més secs, menys suaus i no tant dolços.
A banda d’això, els especialistes aconsellen triar el perfum més adient per a cada persona segons el tipus de pell i tenir en compte que no és apropiat fer servir la mateixa mena de fragància de dia que per sortir de nit. A la nit, es poden utilitzar aromes molt més intenses.
A més, els perfums s’han de posar al braç i no s’ha de portar ni crema hidratant ni locions que en puguin alterar l’olor.
