Deixar endur la nostra mirada per tots els tons del blau del mar sempre és un relaxant exercici que, abocats ja de nou a la vida rutinària després de les vacances, pot ser també un nostàlgic record. Aquest mateix mar, medi de vida d’infinitat d’espècies animals i vegetals, reservori d’inacabables ecosistemes, amaga però una realitat contaminant que no s’aprecia a simple vista i que en constitueix una seriosa i creixent amenaça: la presència de microplàstics, tot un repte ecològic de present i futur.
Aquest concepte, del qual se sent parlar cada cop més, defineix aquelles partícules i fibres de plàstic, inapreciables a l’ull humà, que mesuren menys de cinc mil·límetres, segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO). Els microplàstics són el resultat de la degradació de plàstics més grossos, com bosses o ampolles presents a la sorra de la platja o a l’aigua mateixa, o de l’arribada al mar de petites porcions plàstiques fabricades, ja d’entrada, en un ínfim calibre.
Aquests reduïdíssims cossos estranys que deambulen a l’oceà provenen, per exemple, de cosmètics que usem a casa, com cremes exfoliants, o d’articles d’higiene personal com pasta de dents o sabons corporals, així com de detergents, entre d’altres.
Aquests aparentment insignificants fragments se’n van pels desaigües i les canonades fins a anar a parar a les depuradores, que amb freqüència no aconsegueixen filtrar-los i eliminar-los del tot a causa, precisament, de la petitíssima mida dels materials. Els microplàstics acaben abocats així al mar a través especialment dels rius, que són un dels principals canals de transport de les partícules.
Però no en són pas l’únic. “De fet existeixen moltes fonts d’entrada de microplàstics al mar”, assenyala Laura Simón, ambientòloga i investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Un altre accés n’és la pluja, que pot acabar transportant fins al mar aquells microplàstics que es troben suspesos a l’aire”, afegeix. I és que per exemple l’abrasió dels pneumàtics dels cotxes pot generar aquests diminuts bocins, que la pluja o l’aire sovint traslladen al “blau salat”.
De microplàstics, n’hi ha de molts altres tipus. Procedeixen de la pesca i l’aqüicultura (la cria de peixos): dels plàstics dels aparells de pesca, les gàbies i les boies, així com dels que s’usen per construir o mantenir embarcacions. L’ambientòloga indica que un altre origen molt important de microplàstics és, directament, la nostra roba.
“Alguns materials habituals de les samarretes, per exemple, com el polièster o l’elastà, són polímers, components plàstics -diu. Quan les posem a la rentadora, cada peça de roba pot perdre fins a dues mil fibres d’aquests components, que aleshores acaben a les plantes de tractament d’aigües residuals, on es filtren en més d’un 90 per cent, però sempre n’hi haurà una part que s’abocarà als rius o directament al mar.”
L’existència d’aquestes restes representa un evident problema mediambiental, ja que el plàstic és un material que pot tardar moltes dècades, segles fins i tot, a descompondre’s per si sol. Com a mostra, segons Greenpeace, cada any es generen 500 milions d’ampolles de plàstic i poden passar 450 anys fins que es desintegrin.
Al repte ecològic se suma l’impacte que la presència al mar de plàstics en general, i de microplàstics en particular, té per a les espècies animals. A inicis d’aquest any, al mar de Filipines va trobar-se una balena morta que tenia més de 40 quilos de bosses de plàstic al seu estómac.
L’Organització de Nacions Unides (ONU) indica que, segons diversos estudis, s’ha observat que més de 220 espècies diferents ingereixen desfets microplàstics en condicions naturals. Ara bé, l’ONU apunta que en l’actualitat existeix “un coneixement limitat” sobre els efectes negatius que els microplàstics poden tenir en aquestes espècies, si bé certs estudis realitzats amb animals en laboratoris sí que han demostrat que els poden ser perjudicials.
L’ONU assenyala que, davant d’una exposició crònica per part dels animals a microplàstics en un laboratori, els investigadors han observat que els materials afecten negativament la fecunditat, la supervivència de les larves i el desenvolupament dels organismes estudiats. “En sotmetre’ls a concentracions molt altes de microplàstics en un laboratori, sí que se n’ha vist els efectes nocius, però en animals salvatges és difícil de determinar-ho”, explica Esther Garrido, experta en innocuïtat alimentària de la FAO.
Arribats a aquest punt, la pregunta sembla evident: és perillós per als éssers humans que alguns peixos que acaben al nostre plat hagin ingerit abans microplàstics?
Val a dir que fins ara els estudis sobre com els microplàstics incideixen en la salut humana són limitats, i per tant se’n desconeix quins poden ser els efectes, la possible toxicitat o l’absorció intestinal en els humans. Un dels estudis sobre la qüestió l’ha dut a terme Philipp Schwabl, hepatòleg de la Universitat de Viena, que va demanar a vuit individus de Finlàndia, Holanda, Polònia, el Regne Unit, Japó, Rússia, Itàlia i Àustria que anotessin el contingut i l’origen de la seva dieta habitual.
Després d’agafar-ne mostres de femtes, el metge va concloure que en totes hi havia restes de microplàstics. En concret, entre 18 i 172 partícules diferents por cada 10 grams de femta. “L’estudi confirma el que sospitàvem, que els plàstics acaben arribant a l’intestí. És necessari investigar el que això implica per a la salut humana”, va concloure el científic.
