I blanc, donzell (“l’ajenjo”, en castellà, una planta aromàtica d’un sabor amarg) i altres herbes conformen una beguda que des de fa uns anys s’ha tornat a posar de moda. Se sol servir ben fred, amb una rodanxa de llimona. Hi ha qui el prefereix amb un raig d’aigua carbonatada, o qui s’estima més prendre’l sol… o bé acompanyat d’unes olives, unes patates i unes escopinyes, conformant el que anys enrere era un costum arrelat a molts pobles de Catalunya: anar a fer el vermut els diumenges al matí amb amics i familiars.
El lloc reservat per a aquest licor rau indiscutiblement a l’aperitiu, fins al punt que l’esmentada expressió de “fer el vermut” ha adquirit un sentit genèric per definir la idea de prendre una beguda i unes tapes abans de dinar, encara que no demanem el licor en si.
En qualsevol cas, el vermut com a beuratge de tast intens ha guanyat presència els darrers temps amb l’aparició de nous productors, que avui s’esmercen en superar la clàssica dicotomia que sempre havia acompanyat aquest producte: el preferim “bianco” o “rosso”? O en altres paraules, el volem blanc i sec, seguint el gust francès, o vermell i dolç, de tradició més italiana?
De vi macerat amb herbes se n’elabora des de l’antiguitat. La història assenyala que aquesta barreja va ser inventada pel metge grec Hipòcrates, nascut el 460 abans de Crist, que va idear un licor per fer venir la gana.
Si bé el bressol del vermut modern i comercial el trobem a la ciutat italiana de Torí, la capital del Piemont, on a les moltes terrasses de la gran “piazza Vittorio”, centre neuràlgic de la vida nocturna torinesa, demanar un vermut resulta gairebé inevitable. En aquesta pròspera ciutat del nord d’Itàlia (on també hi té seu la companyia automobilística Fiat) va fundar-se, l’any 1863, la marca Martini, indissolublement associada al vermut.
El “vermouth di Torino” ha marcat històricament un estil a escala mundial, tot i que la Denominació d’Origen Controlada (DOC) del vermut d’aquesta ciutat tot just s’acaba d’atorgar, com recorda en Juan Muñoz, autor del llibre “Vermut. Todo el universo de la bebida de moda” (Cúpula, 2019).
Per a l’especialista, president de l’Associació Catalana de Sommeliers, l’aparició de nous vermuts ha enriquit aquest món i l’ha proveït d’un interessant caràcter local. El llibre de Muñoz assenyala que cada dia apareixen més vermuts en funció dels raïms i les zones, des dels més tradicionals i mediterranis de la varietat garnatxa de Tarragona fins a vermuts sorgits a Madrid, el Bierzo, Alacant…
En tot cas es tracta de vermuts creats a partir de vins elaborats amb una única varietat de raïm.
També estan de moda els “fusió vermuts”, que no es produeixen amb una base de vi, sinó d’altres begudes, com la sidra o el sake. Igual ocorre amb els vermuts amb gas o, en anglès, “sparkling vermouths”.
Alhora podem referir-nos als nous vermuts aromatitzats, ja sigui amb pomes verdes, fruites tropicals… O als dits “vermuts afinats”, que són aquells que passen un temps de repòs o criança en un barril que just abans ha contingut un altre tipus de beguda, com vi, licor, cervesa o sidra.
