Una colla d’amics excursionistes arriba fins als voltants de la masia de la Mata, situada a uns 900 metres d’altitud, a prop del Coll d’Estenalles. Tots ells contemplen la serenitat del paisatge que s’hi veu. Venen de Terrassa i de Manresa. Del barri egarenc de Sant Pere és en Francesc Amenós, de 62 anys. Ens explica que amb aquest grup fan “trekkings”, és a dir, caminades per la muntanya, i que una setmana recorren camins forestals del Bages i una altra s’endinsen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
A les prop de 14 mil hectàrees d’aquesta gran superfície verda es mouen, cada cap de setmana, unes 10 mil persones, segons la direcció del parc. La immensa majoria són excursionistes que, com bona part del grup que ens hem trobat aquest assolellat matí, provenen de Terrassa i els municipis propers (Sabadell, Rubí, Castellar del Vallès…)
Trobar l’assossec que atorga estar per unes hores embolcallats de natura és un dels grans reclams per acostar-se a aquest espai protegit, que està ubicat al nord de Terrassa i emergeix de la depressió del Vallès per arribar fins als 1.103 metres de la Mola i els 1.056 metres del Montcau.
Però en aquest paratge de gran valor paisatgístic no tan sols donarem amb excursionistes ocasionals o recurrents, espeleòlegs i ornitòlegs. També hi ha professionals que treballen i tenen cura diària de l’entorn: de la correcta senyalització dels itineraris, de mantenir en un bon estat els seus 160 quilòmetres de pista forestal, de realitzar un seguiment periòdic d’aquelles espècies de flora i fauna que es troben amenaçades, o de garantir la conservació de les masies (moltes d’elles, de difícil accés) ubicades a la superfície d’aquest bosc frondós que s’estén per dotze municipis. En aquest reportatge, hem parlat amb alguns d’aquests especialistes.
Deu guardes forestals recorren, dia sí, dia també, els camins de Sant Llorenç i l’Obac. Un d’ells és en Toni Mampel, un egarenc del barri de Sant Pere de 42 anys que ja en fa deu que duu a terme aquesta feina. En Toni explica que durant l’estiu, més que mai, una part important de la seva tasca consisteix a vigilar que no hi hagi incendis. El dia que conversem amb ell, el terrassenc apunta en aquest sentit que amb els altres guardes prioritzen “transitar per camins elevats de Sant Llorenç per tenir-ne sempre bons punts de visió”
Donada l’extensió del parc, l’equip de guardes forestals el divideix en tres sectors per treballar-hi: l’occidental (l’àrea del Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet i Rellinars); el central (Terrassa, Matadepera, Vacarisses, Mura i Talamanca); i l’oriental (Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall, Granera i Monistrol de Calders)
El patrullatge dels guardes forestals es fa en parelles i s’intensifica els caps de setmana, quan més visitants arriben a la zona.
Aprofitant la presència quotidiana dels guardes recorrent les vies forestals de Sant Llorenç, també se’ls encarrega el seguiment de certes espècies de la flora i la fauna. “Entre el març i el juliol, per exemple, n’hem dut a terme un de les aus rapinyaires diürnes -explica. Agafàvem els binocles i anàvem apuntant si havíem vist un astor… o bé una àliga…”
Qui coordina els seguiments sobre l’estat de les diferents poblacions d’animals i espècies vegetals és en Dani Pons, de 43 anys, biòleg de formació i tècnic de conservació de la Diputació de Barcelona, l’organisme encarregat de la gestió del parc. En Dani fa referència a l’àliga quabarrada, a l’aufrany, a l’àliga marcenca i als astors com a exemples d’aus dels quals se’n realitza una observació periòdica per conèixer-ne la presència/absència, i també si han fet nius, si crien polls i si aquests ja són volanders o no
“També tracem itineraris per saber quina és l’abundància de determinats animals; per exemple, de papallones, o de petits mamífers com ratolins, talpons, rates cellardes… i de mamífers del tipus guineus, toixons, senglars…”. Per cert, el biòleg xifra en uns nou-cents els exemplars de porcs senglars que en l’actualitat viuen a Sant Llorenç
La feina habitual d’aquest barceloní també implica parar atenció a les espècies de flora que es troben especialment amenaçades o protegides. “La corona de la reina o l’esperó de bolós són dues de les flors en què ens anem fixant regularment, perquè n’hi ha molt poques en general al món -assenyala-, tot i que a Catalunya en podem veure a determinats llocs; entre ells, a Sant Llorenç.”
Colze a colze amb en Dani Pons treballa la Sònia Llobet, enginyera forestal de 42 anys i resident a Callús, al Bages. Entre les diverses tasques diàries de la Sònia destaca el manteniment de camins. “La idea és arreglar-ne uns 40 quilòmetres l’any dels 160, si fa no fa, que hi ha al parc”, comenta.
Més enllà de preservar la riquesa paisatgística, una altra comesa de l’especialista és el manteniment de les finques propietat de la Diputació de Barcelona que hi ha repartides per Sant Llorenç. “La majoria són antigues cases de pagès que havien tingut una activitat agroramadera o forestal -concreta. Moltes estan relativament lluny de carreteres.”
La Sònia anomena finques com la Mata; el punt d’informació del Coll d’Estenalles; la Muntada, una casa de natura que hi ha cap a la vall d’Horta; el Marquet de les Roques, un casal modernista ara rehabilitat situat al terme municipal de Sant Llorenç Savall; les Refardes, durant un temps habitada per uns masovers i ara sense activitat; la Vall; Matarrodona, cap a la banda de Sant Vicenç de Castellet, o la Mola mateix.
A banda, Llobet s’ocupa de gestionar la conservació d’un patrimoni cultural com són els forns distribuïts pel parc. “N’hi ha a diferents zones; antigament, en alguns d’aquests forns s’elaboraven el que en podríem dir els ‘totxos’ de l’època; altres s’usaven per extreure’n calç, o pega de la resina dels arbres; a més al parc també hi trobem pous de glaç”, exposa.
Una altra de les persones que treballen en aquest pulmó verd és en Josep Maria Lleuger, de 59 anys i resident a Castellar del Vallès. Ell és l’encarregat de la unitat de manteniment i s’ocupa de tasques tan variades com “retirar un pi que ha caigut a un camí, de reparar una senyalització que s’ha malmès o d’esmenar la falta de material a les àrees d’esplai” (com la de la riera de Nespres, localitzada als afores de Mura; la del torrent de l’Escaiola, al terme municipal de Matadepera, o l’àrea d’esplai de les Arenes, a Castellar del Vallès).
En Josep Maria indica que també s’ha de fer càrrec de retirar les deixalles de mobles, fustes, runa o plàstics que de vegades embruten la natura.”Fa poc vam recollir no sé quants metres de fustes de parquet”, recorda. Sovint també li toca pujar a la Mola. Sostre de Sant Llorenç. Símbol i perpetu teló de fons de Terrassa.
