Com va néixer “Sèries, sèries, sèries”?
La idea del projecte va sorgir en un sopar amb la Mariona Ibáñez, que és la persona que porta la galeria la Puntual. També he d’agrair la col·laboració del meu antic professor Octavi Aballí, que l’ha fet créixer en termes conceptuals i estètics. L’exposició surt de les meves inquietuds cinèfiles i que ara tothom diu que la televisió és més important en aquests moments que el cinema.
Això diuen. Sembla que la televisió passa per un molt bon moment.
És un tema actual i està present en totes les converses del carrer. Tothom parla de les sèries que està veient.
“Sèries, sèries, sèries” no és una exposició convencional.
Són peces molt obertes i hi ha molts textos. El plantejament de l’exposició és reflexiu. Utilitzo les sèries com a marc de treball per convidar la gent a fer-se les mateixes preguntes que em faig jo.
Quines són?
En primer lloc, preguntes sobre la importància de la narrativa i les històries, per reflexionar sobre el rol de l’espectador i sobre en funció de què triem i per què escollim veure una cosa o una altra. Com omplim el temps lliure.
I a més?
S’han de tenir en compte els vessants polític, cultural i social. Les sèries promouen el consum, parteixen d’una producció i distribució globalitzades, s’inscriuen en la revolució digital i són un fenomen popular. Ho podem resumir a la frase “les sèries són un mirall del present”.
Hi ha un cert distanciament i una mica de voluntat crítica?
La distància és necessària per fer-se preguntes més àmplies. Però no és pas una crítica ferotge. També ho podria haver fet amb el cinema de Hollywood però ara les sèries estan més d’actualitat.
El públic hi pot participar, oi?
El públic hi intervé elaborant el seu propi catàleg. Hi ha un retolador perquè vagin apuntant els títols de les seves sèries preferides.
Vostè veu moltes sèries?
Estic subscrit a Netflix, però prefereixo el cinema.
Quin tipus de cinema veu?
M’agrada un tipus de cinema independent, alternatiu, d’autor. Ara mateix el meu director preferit és Jean-Luc Godard. És un revolucionari. També he vist molt cinema de Hollywood, és clar. Està molt ben fet però jo prefereixo un tipus de llenguatge diferent.
Vostè ha estudiat cinema?
No. Em vaig llicenciar en Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pompeu Fabra l’any 2014. De la publicitat, el que m’agrada i he après és la feina de treballar els conceptes. És un altre llenguatge.
Però té una productora, oi?
Tinc una productora de curts i videoart, Cortado Films, creada l’any 2014. En realitat no és una empresa, és una marca per difondre les meves obres i de vegades també les d’altres artistes. El cinema és la meva passió. La meva escola de cinema particular han estat els directors amb qui he treballat o fet pràctiques.
Qui són?
He treballat com a becari o ajudant de direcció de Portabella, Albert Serra, Miñarro i José María de Orbe. Amb el Pere Portabella vaig fer pràctiques durant tres estius a Films 59, entre 2008 i 2010. De l’Albert Serra vaig ser ajudant de direcció l’any 2012 a “The 3 little pigs”, exhibida a la Documenta de Kassel. Amb Lluís Miñarro vaig fer el “making of” i pràctiques de producció a “Stella cadente”. José María de Orbe ha estat professor meu i és el meu mentor. Ara estem col·laborant. Aquests directors han estat els meus pilars.
I, pel seu compte, què ha dirigit?
Curts com “Déu només va descansar un dia” (2013); “El vacío” (2013), premiat al festival l’Alternativa, rodat tot en un dia, a casa, amb els meus pares fent d’actors; “Transilvania” (2014), que va ser seleccionat al festival Montreal Underground; “Extrema llum” (2014), o “600 metros” (2018). Et vas equivocant i en vas aprenent. També he estat ajudant de direcció a “Reineta” (2015), premiat al Landscape Film Festival i a la Seminci.
Li agradaria treballar en alguna sèrie?
No. Tinc en projecte un llargmetratge. El codirigiré amb una altra persona.
Ens en pot avançar alguna cosa?
És massa aviat per explicar res. El guió és en procés de preparació i estem buscant vies de finançament.
